Diumenge 24 durant l'any

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut: per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit. Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent. Qui vol pledejar amb mi? Compareguem plegats. Qui vol ser el meu acusador? Que se m’acosti. Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?

Estimo de tot cor el Senyor: 
el Senyor ha escoltat la meva súplica, 
ha escoltat el meu clam així que l’invocava. 

R. Continuaré caminant entre els qui viuen, 
a la presència del Senyor. 
O bé: Al·leluia. 

M’envoltaven els llaços de la mort,
tenia davant meu els seus paranys, 
i dintre meu l’angoixa i el neguit. 
Vaig invocar el nom del Senyor: 
«Ah, Senyor, salveu-me la vida.» R.

El Senyor és just i benigne, 
el nostre Déu sap compadir. 
El Senyor salvaguarda els senzills, 
jo era feble i m’ha salvat. R. 

Ha alliberat de la mort la meva vida, 
els meus ulls, de negar-se en el plor, 
els meus peus, de donar un pas en fals. 
Continuaré caminant entre els qui viuen, 
a la presència del Senyor. R.

Germans meus, si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria? A un home així, la fe el podrà salvar? Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: «Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t», però no li donés res del que necessita, quin profit li faria? Doncs, amb la fe passa igual: si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.

En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que sóc jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d’altres, que sou Elies, d’altres, que sou algun dels profetes.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respon: «Vós sou el Messies.» Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. I començà a instruir-los dient: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà.» I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes.» Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.»

Aquell qui vulgui seguir-me, que es negui ell mateix, prengui la seva creu i m’acompanyi

El camí que com a cristians hem de fer és ple d’il·lusió, però no és gens fàcil. Així ho van percebre molts deixebles de Jesús que deixaren de seguir-lo perquè trobaven dures les paraules que el Mestre havia dit a la sinagoga de Cafarnaum en el Sermó del Pa de Vida, tal com vèiem fa uns diumenges. Molts que havien posat en Jesús falses expectatives van quedar decebuts, perquè el Regne de Déu que el Mestre predicava no coincidia pas amb la imatge que ells s'havien format a la seva fantasia. A partir d’aquell moment, Jesús decideix retirar-se amb la colla dels més íntims i exposar-los de manera més clara tot el que fa refèrencia al Regne. En aquest període s'insereix l'escena de l'Evangeli que acabem d’escoltar.

Jesús comença llançant una pregunta: ¿Qui diu la gent que sóc jo? Una pregunta que també ens la planteja a cadascun de nosaltres. El Salvador inicia el diàleg centrant el Misteri del Regne en la seva persona. Els deixebles diuen les respostes de la gent: afirmacions variades sobre la seva persona i la seva missió; però Jesús vol anar a fons i per això pregunta als deixebles que és el que ells pensen. Aquesta és una pregunta que nosaltres hauríem de contestar cada dia amb molta honestedat: ¿Qui és per a mi Jesucrist? ¿Què representa per a la meva vida? Si ens diem cristians, si volem ser seguidors seus, aquesta pregunta ens ha de fer forat. No podem deixar passar els dies vivint en la superficialitat que representaria respondre amb fórmules fetes, però poc vivencials, i continuar vivint com si res. La nostra resposta ha de ser com la de Pere, dita de cor, amb sinceritat i demanant a Déu el do de poder conformar la nostra existència a la del seu Fill.

Tanmateix, malgrat la sinceritat amb la qual Pere havia parlat, la seva idea sobre el

Messias s'oposava diametralment a la de Jesús: Pere pensa com els homes, no com Déu, per això Jesús l'anomena «Satanàs», és a dir, temptador, opositor que pot posar en perill la seva missió escampant una falsa imatge del Messias esperat, la imatge que l’apòstol i la majoria dels jueus s’havien fabricat: un líder poderós que els faria triomfar i els hi solucionaria tots els problemes. ¿Quin és el pensament de Déu en aquest punt? ¿Per què Jesús insisteix tant en el sofriment i en el rebuig que haurà de patir? En primer lloc perquè sap molt bé que no tothom acceptarà el seu missatge; i en segon lloc perquè sap que no hi pot haver Regnat de Déu al món si els homes no l'acullen primer al seu cor, i no tothom està disposat de fer un acolliment com aquest, perquè això demana un esperit de conversió, demana deixar de banda idees preconcebudes, prejudicis, orgull, vanitat, ànsies de posseir per obrir-nos al perdó i a la reconciliació amb els germans.

           La renúncia més gran és la que hom fa d’un mateix, de la seva voluntat egoista per acceptar la voluntat de Déu, dels seus prejudicis personals, de l'afany de posseir per tal que Déu pugui entrar al seu cor, tot això unit a l'acceptació dels germans que molt sovint ens qüestionen la nostra manera de pensar, d'actuar i de viure. Aquest és el camí vers el qual ens crida Jesús: si hom vol reservar-se per ell mateix, perd la seva vida en el mar del seu egoisme; però si hom fa donació d’ell mateix, troba la vida en Déu, que s’ha negat ell mateix i s' ha fet home per ser tot amb tots i perquè tothom tingui la possibilitat d’assolir el perdo i la reconciliació i de participar en la vida divina.