Diumenge 25 durant l'any

Els malvats deien: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda. A veure si és veritat això que diu, provem com serà la seva fi. Si realment el just és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà dels qui el persegueixen. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»

Déu poderós, feu-me justícia,
salveu-me, pel vostre nom. 
Escolteu la meva súplica, 
escolteu les meves paraules. 

R. El Senyor fa costat als meus defensors. 

Mireu com s’aixequen contra mi, 
amb quina violència em volen la mort. 
No pensen en Déu. R. 

Però és Déu qui m’ajuda, 
i fa costat als meus defensors. 
De tot cor oferiré sacrificis, 
us lloaré, Senyor, perquè sou bo. R.

Estimats, on hi ha gelosies i rivalitats hi ha pertorbació i maldats de tota mena. Però la saviesa que ve de dalt abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau. D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.

En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sapigués ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.» Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?» Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.» Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.»

El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes… Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.

A totes les èpoques, els malvats s’han sentit prepotents i han maquinat contra els justos. En la vida i davant d’ella hi ha dues actituds, dues “savieses”. Per una banda, hi ha la saviesa dels justos, la saviesa de dalt, en paraules de sant Jaume, l’actitud dels qui viuen i volen viure en una societat justa, pacífica, solidària i respectuosa amb el dret, les normes i els valors. Per altra banda, hi ha la saviesa de baix, que és l’actitud dels qui no tenen escrúpols, que burlen la llei, trepitgen els drets i escarneixen la moral. Per als mancats d’escrúpols el seu lema és que el fi justifica els mitjans; i com el fi és l’èxit, el poder, els diners, el plaer… no reparen en mitjans, ni s’aturen davant el xantatge, la traïció, el robatori, l’assassinat o la massacre, tot s’hi val per a ells. Aguaiten i fustiguen els justos, tot acusant-los de retrògrades, d’estrets, de legalistes, d’utòpics o d’il·lusos. Pensen que tenir la iniciativa els dóna la raó. Les reflexions del llibre de la Saviesa que hem escoltat a la primera lectura, escrites fa uns dos mil dos-cents anys, ¿no ens apareixen plenament actuals avui? Certament, el món no es divideix en bons i dolents, però hi són. Més encara, tots podem ser, almenys a estones o en determinats aspectes de la vida bons o dolents, alternativament, perquè tots experimentem en nosaltres mateixos aquesta tensió i tots patim les mateixes temptacions.

Sant Jaume continua la reflexió de la primera lectura, i així, en front de la saviesa de dalt, que es tradueix en pau, comprensió, justícia, misericòrdia i bones obres, denuncia els estralls de la falsa saviesa, la qual mena a la injustícia, conflictes, violència i homicidis. Aquesta falsa saviesa s’arrela en nosaltres mateixos, en el desig irrefrenable de plaer i superabundància material, que convertim en norma suprema de vida. Perquè ens duu a la cobdícia i el desig d’eliminar el contrari; ens fa ambicionar el que no podem assolir a les bones, i ens indueix a obtenir-ho a les dolentes. Aquesta manera de veure i de viure la vida és el que preval en el nostre sistema de convivència i el que se’ns imposa en tots els àmbits. Tot i que ens omplim la boca amb l’educació en valors, em fa la impressió que no se’ns educa pas en la solidaritat, sinó en la competitivitat, en el triomf, en la victòria, en l’èxit i en tenir més que els altres. La saviesa de Jesucrist és diametralment contraria: «Qui vulgui ser el primer, ha de ser el darrer». Davant d’un axioma competitiu, davant l’afany de voler ser els primers, els vencedors ni que sigui trepitjant els altres, Jesús ens convida a posar-nos en l’últim lloc, en la posició dels servidors, no dels qui fan servir els altres per a llur profit. Així va ser la vida de Jesús, des del seu naixement a Betlem fins al súmmum de l’amor i el servei als homes que el va portar a la creu; aquest és el camí de l’Evangeli, aquest és el camí que Jesús descobreix als seus deixebles en anunciar-los-hi els esdeveniments de la seva Passió; aquest fou el camí que els deixebles no van entendre i que no volem entendre tampoc els cristians d’avui. Com els deixebles de Jesús, mentre l’Evangeli ens urgeix a viure en l’amor i a donar la vida pels altres, nosaltres continuem discutint qui és el primer, el més important i el qui més èxit té. Amb el gest bonic de posar un nen al mig, Jesús resolia plàsticament allò que havia quedat fosc amb les seves paraules. Amb aquesta acció, Jesús significava que els infants, igual que els pobres, són els únics que poden entendre el missatge, perquè els infants encara no tenen prejudicis i els pobres encara no tenen riqueses.

Hem de començar des d’un principi nou, perquè no podem aprendre justícia en una societat injusta, no podem aprendre a ser solidaris en una societat i un món insolidaris fins a l’explotació, no podem aprendre a estimar la pau en un món armat i en guerra, no podem aprendre a ser homes en un món inhumà. L’infant i l’adult no aprenen pas allò que se’ls hi diu, sinó allò que veuen i viuen. I quan allò que hom diu està en contradicció amb allò que hom fa, hom aprèn també a mentir i a enganyar, a explotar i matar. L’Eucaristia és una lliçó d’amor i entrega. Aquí celebrem el servei de l’amor de Jesús, que es dóna Ell mateix perquè nosaltres tinguem vida. ¿Aprendrem a ser com el Crist, servidors dels altres, o aprendrem a continuar mentint i fingint, envilint així el bon nom del Crist?