28 Diumenge durant l'any

Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra, i la plata no val més que el fang. L’aprecio més que la salut i que la boniquesa, i vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai. Juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns, duia les mans plenes de riqueses incomptables.

Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies 
per adquirir la saviesa del cor. 
Calmeu-vos, Senyor, Què espereu?
Sigueu pacient amb els vostres servents. 

R. Que el vostre amor, Senyor, 
no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida. 

Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos 
i ho celebrarem amb goig tota la vida. 
Doneu-nos tants dies d’alegria com ens n’heu donat d’aflicció,
tants anys de joia, com n’hem vist de penes. R. 

Que puguem veure la vostra obra, 
que els nostres fills vegin la vostra glòria. 
Que l’amabilitat del Senyor, el nostre Déu, 
reposi damunt els seus servents. 
Doneu encert a l’obra de les nostres mans. R.

La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i els pensaments del cor. A tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament; tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui haurem de donar comptes.

Un dia que Jesús sortia de camí un home corregué, s’agenollà als seus peus i li preguntava: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?» Jesús li digué: Per què em tractes de bo? De bo només ho és Déu. Ja saps què diuen els manaments: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no declaris en fals contra un altre, no facis cap frau, honra el pare i la mare.» Ell li respongué: «Mestre, tot això ja ho he complert des de jove.» Jesús se’l mirà amb afecte i li digué: «Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi.» Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà tot trist, perquè era molt ric. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als deixebles: «Per als qui són rics, que n’és, de difícil, d’entrar al regne de Déu!» Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, què n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu.» Ells quedaren encara més sorpresos i deien entre ells: «I qui es podrà salvar?» Jesús se’ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.» [Llavors Pere es posà a dir-li: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós.» Jesús respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna.»]

Vés a vendre tot el que tens, i vine amb mi

Creure’s bo és una forma perillosa d’autocomplaença que alguns confonen amb ser cristià. Creure’s bo és apropiar-se d’un adjectiu que només pertany a Déu. «De bo, només ho és Déu», ha dit Jesús. Qui es creu bo s’autodivinitza i, pujat al tron, es considera amb el dret de condemnar els qui ell mateix s’encarrega de qualificar com a dolents. El jove de l’Evangeli és el que podem anomenar un “bon noi”. ¿Què més li podem demanar? Té bones maneres, és honrat, obedient, treballador, pacífic, ben pensant i ben parlat… ¿Quins pares no voldrien un fill així? Ara bé, ¿això és un cristià, un testimoni de la vida eterna? Per a ser cristià cal alguna cosa més. Segur que si li pregunten pel seu amor a Déu, respondrà sense vacil·lacions: «¡Ho vaig aprendre de la meva mare!», o potser també digui: «Quan era nen vaig anar a un col·legi religiós», resposta davant la qual em venen ganes de dir: «No t’he preguntat pas el que vas aprendre o a quin col·legi hi vas anar, sinó si de debò estimes Déu».

Tanmateix, aquesta mena de persona acostuma a tenir la confusa impressió que hi ha quelcom que no abasta. No s’acaba pas d’aclarir: ell creu que compleix, però intueix que el Mestre apunta vers una altra direcció. ¿Què em falta per ser cristià? «Jesús se’l mirà amb afecte». Jesús mira al “bon noi” amb la mirada d’amor que té envers els pecadors: Judas, Pere, Zaqueu, la dona de mala vida, l’adúltera… Hi havia un jove idòlatra dels diners, necessitat de perdó i de llum. Al món hi ha persones necessitades d’un llampec com l’Evangeli d’avui que els il·lumini i els salvi. Una mena de xoc que els desperti i els faci obrir els ulls a una realitat que desconeixen: Déu és per a ells com un objecte decoratiu religiós que els ajuda a instal·lar-se en la societat, el vist-i-plau de la qual cerquen, o que els proporciona un vernís d’espiritualitat; però no és el centre ni el motor de llurs vides. Tot pensant que compleixen els manaments, s’han oblidat del primer i l’arrel de tots: «El Senyor el nostre Déu és l’únic Senyor. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la ment i amb totes les teves forces». És curiós que Jesús, en enumerar els manaments, comenci pels que fan referència a la relació amb el proïsme i ometi els que es refereixen directament a Déu; però és que el jove ric mostrarà si realment estima el Senyor sobre totes les coses segons com respongui a la proposta de Jesús, i ja sabem què és el que va passar.

El jove va escoltar i va marxar apesarat, però amb un coneixement cert, ja que ara sap que a la seva vida hi ha quelcom de més important que Déu: les seves riqueses. I amb aquesta càrrega, ¡com li serà de difícil estimar el proïsme! ¡Ell que es creia complidor de tots els manaments! Si la Paraula d’avui causa pena a algú perquè se sent sacsejat en els seus fonaments, ja ha fet un servei: descobrir-li quina és la base damunt la qual edifica la seva vida. Fem un mal favor al món quan la por ens obliga a aigualir i dulcificar la Paraula, llançant pilotes fora per tal de no ferir susceptibilitats. Si Jesucrist, essent ric s’ha fet pobre per nosaltres, si la Paraula de Déu es fa home i ve a salvar, ¿com podrem privar d’ella els qui posen llur confiança en els diners. Si per a ells és pràcticament impossible de salvar-se, ¿com els negarem l’instrument de Déu per aconseguir-ho? Déu ho pot tot, com ho testifica l’Evangeli de Zaqueu i la història de milions de pobreses voluntàries i de riqueses compartides fraternalment i sense orgull amb els pobres en la vida de l’Església.

Tan certa com la necessitat de deixar els diners de costat perquè en l’home es compleixin els dos grans manaments –Déu i el proïsme–, ho és la promesa de Jesús als qui renuncien: Cent vegades més, encara que amb persecucions. Que el secularisme ambiental no oculti la promesa als qui s’atansen a preguntar a l’Església. Tothom té dret a aquesta Saviesa, més valuosa que el poder, la riquesa, les joies, l’or o la plata. «Juntament amb la Saviesa m’han vingut tots els béns», diu el savi de l’Antic Testament. I encara que sembli que Jesús va fracassar amb aquell jove, la seva paraula no va caure en el buit, puix que al llarg de la història molts d’altres, com sant Antoni Abat o sant Francesc d’Assís, si que la van escoltar, van vendre tot el que tenien, van cremar les seves naus i van seguir la invitació a ser els seus deixebles.