Diumenge 29 durant l'any

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor. Quan haurà donat la vida per expiar les culpes veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

La paraula del Senyor és sincera, 
es manté fidel en tot el que fa; 
estima el dret i la justícia, 
la terra és plena del seu amor. 

R. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; 
aquesta és l’esperança que posem en vós. 

R. Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, 
els qui esperen en l’amor que els té; 
ell els allibera de la mort, 
i els retorna en temps de fam. R. 

Tenim posada l’esperança en el Senyor, 
auxili nostre i escut que ens protegeix. 
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; 
aquesta és l’esperança que posem en vós. R.

Germans, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu. Perquè el gran sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem.

En aquell temps, [Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanarem.» Jesús els preguntà: «Què voleu que faci?» Ells li digueren: «Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús els respongué: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» Ells li digueren: «Sí que podem.» Jesús els respongué: «És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.» Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué:] (Jesús cridà els seus deixebles i els digué:) «Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

El Fill de l’home ha vingut a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes

La Paraula de Déu ens presenta la relació entre autoritat i servei. Una de les temptacions més atractives per a l’ésser humà és la del poder, que sovint es disfressa amb el vestit d’una noble causa. Hi ha qui descaradament ambiciona el poder, per al seu propi profit, però també hi ha qui ho desitja sota el pretext del bé comú, de l’ajuda als necessitats o per salvar una situació d’emergència.

Recordo quan era nen, en començar el curs escolar, arribava a casa carregat de llibres, tot preparant-me per començar el col·legi; en una ocasió, en veure’m tan carregat, una tieta meva va exclamar: «¡Pareixeu ministres amb tants llibres!»; tanmateix no se li va ocórrer dir: «¡Pareixeu mestres!», ¿per què deuria pensar més en els ministres que no pas en els mestres? Segurament perquè en la consideració popular un ministre és més que un mestre. Però, si tornem al seu sentit originari, veurem que la cosa és exactament a la inversa: un mestre és més important que un ministre, no solament perquè els bons mestres, amb llur dedicació i ensenyament, amb llur treball en l’educació, tenen a les seves mans el futur d’una humanitat millor en transmetre coneixements i valors als infants i joves, sinó també pel significat mateix de les paraules. En efecte, “ministre” ve del llatí “minister”, que significa “el que és menor”, és a dir, el servent; en canvi, “mestre” procedeix de “magister”, altra paraula llatina que vol dir “el que és major”, aquell que està per damunt d’un altre i el pot ensenyar. No hi ha pas dubte que els deixebles consideraven Jesús com a superior a tots i cadascun d’ells; Jesús era el “Mestre” i ells eren els seus deixebles, que es preparaven per a ser “ministres”, és a dir, servidors del seu Regne. Ara bé, els deixebles tenien una idea equivocada sobre el Regne de Déu i la seva autoritat,  i patien d’una visió errònia sobre el que volia dir ser ministre, ja que ho consideraven com una plataforma de poder, riquesa, prestigi, protagonisme i fama. ¿Què el que Jesús els va ensenyar aleshores? Anem a veure-ho i ens adonarem que també nosaltres podem caure en els mateixos errors.

Hem d’agrair als evangelistes que ens hagin presentat els apòstols i els deixebles en general tal com eren, amb llums i ombres, amb virtuts i defectes: homes de carn i ossos com nosaltres, pecadors necessitats de salvació. Els deixebles de Jesús, com els jueus en general, s’imaginaven el Regne de Déu com un imperi governat per un rei poderós que sotmetria totes les nacions sota la seva autoritat i identificaven aquest regne amb Israel. Els deixebles reconeixien en Jesús el Rei i Messias que, per raons estratègiques, dissimulava el seu poder, encara que aviat el manifestaria. Per això esperaven tenir llocs de govern i, animats per aquesta expectativa, Jaume i Joan pretenen de gaudir d’un favor més gran. ¿Potser no van ser ells uns dels primers cridats per Jesús i no van gaudir des de l’inici, juntament amb Pere, d’una confiança amb el Senyor que els altres? Dissortadament, també en la història de l’Església hi ha hagut ambicions de poder: l’autoritat moral de la comunitat de Jesucrist s’ha barrejat sovint amb el poder civil, la qual cosa ha originat molts malentesos; i tampoc no han faltat els qui, dins de l’Església han volgut fer valdre llurs pretesos drets o fer una carrera d’honors en comptes de servir l’Evangeli. Ja fa molts anys vaig veure per televisió un anunci d’una organització benèfica que deia més o menys això: «Us ensenyem una casa encantada… de servir». Tot salvant les distàncies, l’Església és la casa de Déu, construïda amb pedres vives, que ha d’estar encantada de servir la humanitat, perquè aquesta és la missió que Jesucrist ens ha confiat. L’ensenyament clau és el mateix estil de vida de Jesús: «el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes». Que la nostra ambició sigui sempre estimar i servir Déu i el proïsme.