Diumenge 3 durant l'any

El Senyor va fer sentir a Jonàs la seva paraula i li digué: «Vés a Nínive, la gran capital, i proclama-hi el que jo et diré.» Jonàs se n'anà a Nínive, tal com el Senyor li havia manat. Nínive era una ciutat grandiosa. Per recórrer-la tota calia fer tres dies de camí. Jonàs començà a fer una jornada de camí dintre la ciutat i cridava: «D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda.» La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre. Déu veié que de fet es convertien i s'apartaven del mal camí, i es va desdir de fer caure sobre d'ells la desgràcia amb què els havia amenaçat.

Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, 
que aprengui els vostres camins. 
Encamineu-me en la vostra veritat, 
instruïu-me, perquè vós sou el Déu que em salveu. 

R. Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes. 

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat 
i de l'amor que heu guardat des de sempre. 
Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant. R. 

El Senyor, bondadós i recte, 
ensenya el bon camí als pecadors. 
Encamina els humils per sendes de justícia, 
els ensenya el seu camí. R.

Vull dir, germans, que no podem deixar perdre l'oportunitat present. Des d'ara, els qui tenen muller han de viure com si no en tinguessin, els qui ploren, com si res no els fes plorar, els qui estan contents, com si res no els alegrés, els qui compren, com si no tinguessin res, i els qui treuen profit d'aquest món, com si no en traguessin cap, perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.» Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n'anaren amb Jesús.

Després que Joan Baptista hagués estat empresonat, Jesús comença a predicar per la Galilea portant aquest missatge: «Ha arribat l'hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova». L’activitat de Jesús enllaça immediatament amb la de Joan, que és el seu precursor i l’últim dels profetes d’Israel. Així, doncs, Jesús se situa des del començament en la línia dels profetes. Tanmateix, és més que un profeta. Joan ja ho havia dit: «El qui ve després de mi és més gran que jo». I el mateix Jesús no ho amagarà pas als seus deixebles: «Aquí -els diu- hi ha quelcom més que el Temple, més que Salomó i més que Jonàs». Però, ¿què hi ha de més en la persona de Jesús, en la seva vida i en la seva mort, en les seves paraules i en les seves obres? El que hi ha de més és el Regne –o, més ben dit, el Regnat- de Déu que s’atansa. Perquè Jesús, diferentment dels profetes, és alhora el missatge i el missatger. En efecte, cap profeta no s’havia identificat mai amb la Paraula de Déu a la qual es refereix i de la qual n’és servidor, amb la Paraula de Déu que, de vegades a desgrat seu, ha d’anunciar als homes: Per això, els profetes passen i se succeeixen els uns als altres, mentre que la Paraula de Déu segueix i roman. Ara bé, en Jesús i per Jesús la Paraula de Déu es fa carn i planta el seu tabernacle entre nosaltres, de manera que Jesús anuncia allò que porta amb Ell al món, allò que Ell és en persona: el regnat de Déu que s’acosta. Arribada l’hora, passat el temps dels profetes, Déu ens envia el seu propi Fill perquè en Ell sigui feta la seva voluntat. I en això, en l’acompliment de la voluntat del Pare consisteix el regnat de Déu. D’ara endavant, anunciar el regnat de Déu serà anunciar Jesucrist.

            Si Déu s’atansa als homes en Jesucrist, si en Ell i per Ell ens arriba el seu regnat, no podem pas donar-li l’esquena i ens hem de convertir a la seva persona. La conversió cristiana, la conversió a l’Evangeli, és inseparable de la fe en Jesucrist, si és que encara hi cap una distinció; per això, la conversió és molt més que canviar de conducta, adherir-nos a una doctrina o fer penitències i sacrificis. Convertir-se significa per als creients canviar d’arrel, canviar la ment i el cor, i començar a viure des d’un nou principi, que és el Crist, la Paraula que habita en nosaltres, perquè  el Crist visqui en nosaltres i puguem dir com l’apòstol Pau: «Visc, però no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi». Els deixebles que escolten i segueixen Jesucrist no només participen dels seus pensaments, sinó que s’incorporen a Ell i a la seva causa, viuen en Ell i entren en la dinàmica del regnat de Déu que s’atansa als homes. I si el Crist viu per als altres, i si Ell és la Bona Notícia per a la humanitat, així també han de ser els qui viuen en Crist i des de Crist. No hi ha res tan urgent i peremptori com la conversió, ja que el regnat que s’atansa en Jesucrist no admet cap demora, així ens ho demostren Joan i Jaume, els fills de Zebedeu: en sentir la crida de Jesús, deixen el pare, les xarxes i la barca, en plena feina, per seguir aquell Mestre en qui reconeixeran el Messias, Fill de Déu i Salvador de la humanitat.

            Qui ha descobert la urgència i la importància de l’Evangeli i s’ha convertit al regnat de Déu que s’acosta, ja no es pot instal·lar més en aquest món. No pot plorar com si no hi hagués consol per a les seves llàgrimes, no pot riure com si ja hagués trobat la felicitat completa, no pot treballar o negociar com si això fos la seva autèntica vocació i el seu destí veritable… Si plora, si riu, si negocia… ho ha de fer com si no ho fes, «perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat». Certament, el cristià ha de viure en aquest món i ocupar-se’n, però amb reserves, o si hom vol, amb esperança. Pau no vol dir-nos que hem de viure en aquest món amb indiferència i apatia, sinó que donem a cada cosa el lloc que li correspon i, per sobre de totes, el Regnat de Déu que ja és a prop.