Diumenge 3 de Quaresma

En aquells dies, Déu digué aquestes paraules: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir de la terra d'Egipte, d'un lloc d'esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi. »[No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m'estimen, però sóc bondadós fins a milers de generacions dels qui m'estimen i guarden els meus manaments. »Quan juris,] no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte. »[Durant sis dies treballa i ocupa't en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar. Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.] »Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d'un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d'ell.»

És perfecta la llei del senyor, 
i l'ànima hi descansa; 
és ferm el que el Senyor disposa, 
dóna seny als ignorants. 

R. Senyor, vós teniu paraules de vida eterna. 

Els preceptes del Senyor són planers, 
omplen el cor de goig; 
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls. R. 

Venerar el Senyor és cosa santa, 
es manté per sempre; 
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims. R. 

Són més desitjables que l'or fi, 
més que l'or a mans plenes; 
són més dolços que la mel regalimant de la bresca. R.

Germans, els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l'absurd de l'obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l'obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.

Quan s'acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare.» Els deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.» Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t'autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.» Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d'entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l'Escriptura i en aquesta paraula de Jesús. Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l'interior de cada home.

En una època i en un context com els nostres, fortament marcats per la secularització, hi ha qui es pregunta sobre el sentit de la religió, una pregunta que ens fa recordar l’interrogant que va plantejar Jesús als deixebles: «Quan el Fill de l’home torni, ¿creieu que trobarà fe a la terra?» L'ésser humà és religiós per naturalesa: fins i tot, l'afany desmesurat per la ciència o la tècnica, la idolatria dels diners, o l'obediència cega davant d'una ideologia s’acaben convertint en una falsa religió que encobreix interessos particulars. Jesucrist ens ofereix una nova manera de relacionar-nos amb Déu, una  religió basada en la sinceritat de cor i la rectitud d'intenció; una relació que engloba també el proïsme, perquè quan diem «Pare nostre», Déu ens pregunta: «¿On és el teu germà?» En pujar a Jerusalem per Pasqua, Jesús purifica el Temple perquè sigui de veritat una casa d'oració, un lloc on l'home pugui entrar en relació amb Déu, tant en la lloança comunitària i la fe compartida com en la intimitat del silenci personal. Amb la seva mort i resurrecció, Jesucrist restaura la naturalesa humana perquè sigui casa de Déu.

Jesucrist és veritable Temple de Déu. Davant la magnificència del Temple de Jerusalem, Jesús contraposa el santuari del seu cos: «Destruiu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Durant els primers temps, el cristianisme no tenia temples, edificis exclusivament dedicats al culte diví; el temple era la comunitat reunida a casa d'algun dels creients, que la posava a disposició de l’Església, o en el recolliment de les catacombes. Posteriorment, amb la llibertat de l'Església, concedida per l'emperador Constantí l'any 313, es van edificar grans basíliques sobre els sepulcres dels màrtirs i així van anar apareixent les primeres esglésies i catedrals. Per això, tot i tenir el seu valor, les pedres materials tenen una significació relativa; l'important són les pedres vives de la comunitat cristiana, que som els deixebles del Crist d'arreu del món. Nosaltres som la casa i el temple de Déu. Quan ens reunim per pregar i celebrar l'Eucaristia, quan actuem conseqüentment amb la nostra fe, llavors Jesucrist, el temple on els homes poden trobar Déu, es fa present enmig nostre i nosaltres el fem present en el món.

Jesucrist purifica i reconstrueix el temple de Déu. A l’antiguitat, els temples també desenvolupaven una funció comercial i bancària; avui dia això ens pot resultar estrany, però en aquells temps, els temples eren centres de comerç, de contractació i d’operacions mercantils, i el temple de Jerusalem en temps de Jesús no n’era una excepció. Jesucrist es lamenta que hagin convertit la casa de Déu en un mercat, que uns quants espavilats aprofitin el marc del temple per fer llurs negocis, i que els sacerdots, en comptes de guiar el poble en el coneixement de Déu, fessin servir la religió i el seu poder per enriquir-se. L’episodi de la purificació del temple és un advertiment seriós contra l’afany d’aquells que volen fer servir el nom de Déu per a llurs propòsits. Al llarg de la història, i també avui dia, hi ha qui ha convertit la religió en un negoci, en un modus vivendi, o en una ideologia al seu servei, ¡quantes barbaritats s’han comès en nom de Déu i de la fe!, barbaritats i despropòsits que el mateix Déu avorreix; ¿què pensar d’aquells que invoquen el nom de Déu i creuen que està només de part seva, per fer la guerra als altres que també l’invoquen? Necessitem que Jesucrist ens purifiqui i reconstrueixi en nosaltres la viva imatge i semblança del seu Pare, per tal que arribem a comprendre que només podem viure en comunió amb Déu i amb el proïsme des de l’amor i no des de l’egoisme.