Diumenge 30 durant l'any

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)

Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran.»

Salm responsorial [Sl 125,1-2ab, 2cd-3, 4-5, 6 (R.:3)]

Quan el Senyor renovà la vida de Sió ho crèiem un somni, 
la nostra boca s’omplí d’alegria, 
de crits i de rialles. 

R. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem! 

Els altres pobles es deien: 
«És magnífic el que el Senyor fa a favor d’ells.» 
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem! R. 

Renoveu la nostra vida, Senyor, 
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. 
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls,
criden de goig a la sega. R. 

Sortien a sembrar tot plorant, emportant-se la llavor;
i tornaran cantant d’alegria, 
duent a coll les seves garbes. R.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)

Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon. Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.» Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

Rabuni, feu que hi vegi

La guarició del cec de Jericó és un d’aquells senyals que havia anunciat el profeta Isaïas i que Jesús va assumir a l’inici del seu ministeri públic . Els miracles són fets en els quals es manifesta una instantània de la realitat plena del Regne de Déu, per això també els podem anomenar signes o senyals. La guarició de la malaltia corporal d’un cec és un senyal que ens parla de la guarició de la ceguesa del cor i d’una nova visió de la realitat a la llum de la manifestació de Déu, perquè anticipa allò que veurem i viurem plenament amb el Senyor en la seva glòria. Jesús és llum per a tots els qui creuen en Ell, és Ell qui ens crida a la seva presència,  provoca en nosaltres la resposta de la fe i ens convida a caminar seguint-lo en el penós camí que puja a Jerusalem, a la creu, però que culminarà gloriosament en la victòria indiscutible de la Resurrecció.

Molts consideren avui que els homes pateixen com mai no han patit aquesta ceguesa del cor que és la incredulitat. Hom parla d’un món secularitzat on Déu no es veu per enlloc; hom diu que vivim un hivern de la fe, que l’Església travessa una època de crisi i a molts els costa de perseverar. Però, ¿és que la fe es pot perdre com es perd un anell? Hom pensa sovint que la fe és com una herència que hom posseeix pacíficament, un seguit de costums i preceptes morals, de lleis i doctrines ètiques que sempre hi han estat. I hom pensa que la fidelitat a la fe és la permanència en tot això que hem heretat dels nostres avantpassats. Tanmateix, els costums i les lleis, el culte i fins i tot la mateixa doctrina, no són res més que l’expressió de la fe, la seva confessió pública. És cert que la fe no pot pas viure sense expressar-se, com tampoc l’amor no pot pas viure sense declaracions d’amor, però seria una mostra de lleugeresa perillosa confondre l’amor amb les paraules d’amor, amb els regals o amb els gestos d’amor, puix que darrere d’aquestes manifestacions d’amor es poden amagar la indiferència, la traïció, la infidelitat o el simple buit… Així també pot passar amb les expressions de la fe. Hom pot practicar simplement per costum, per conveniència o per altres motius, sense pròpiament tenir fe. La fe autèntica és vida, és aquella vida profunda que neix com a resposta a la Paraula de Déu en un trobament personal amb el Crist i que hom exerceix cada dia seguint Jesús. La fe és caminar en companyia del Fill de Déu, que s’ha fet proïsme de tots els homes. La fe és anar endavant malgrat tots els obstacles, problemes i dificultats. ¿Qui ens dirà que no tindrem problemes? La fe no és encara la visió de Déu. El creient no ho sap tot, però sap de qui es pot fiar i camina amb l’esperança de trobar-se amb Déu cara a cara.

La fe no és una resposta teòrica com la d’un alumne al seu professor. Ni tan sols no és considerar com a veritable allò que el deixeble escolta dels llavis del seu mestre. La fe és obediència, és una resposta pràctica a la crida de l’amor de Déu que es manifesta en el rostre del Crist. Una fe sense amor no és la fe vertadera, la resposta autèntica que el Crist espera de nosaltres. I un amor a Déu que hom no exerceixi en l’amor al proïsme no és veritable amor. Hom comprendrà aleshores que la fe tingui les seves arrels en el cor i que sigui impossible quan el cor es resisteix per egoisme a donar aquesta resposta pràctica a la crida de Déu. Hi ha molts cecs que ho són perquè no volen veure. Hi ha molts que estan asseguts arran del camí que puja a Jerusalem, a la creu, enmig de les tenebres de llur mateixa ceguesa, i que escolten allò que hom diu del Crist i la remor dels qui passen pel camí, però que, quan arriba el moment, no saben cridar com el cec de Jericó: «Fill de David, tingueu pietat de mi», o no gosen pas deixar el mantell –és a dir, tot allò que els lliga i els esclavitza– fer un salt i atansar-se a Jesús, l’únic en qui podem trobar la raó de la nostra existència i la salvació.

Rabuni, feu que hi vegi

La guarició del cec de Jericó és un d’aquells senyals que havia anunciat el profeta Isaïas i que Jesús va assumir a l’inici del seu ministeri públic . Els miracles són fets en els quals es manifesta una instantània de la realitat plena del Regne de Déu, per això també els podem anomenar signes o senyals. La guarició de la malaltia corporal d’un cec és un senyal que ens parla de la guarició de la ceguesa del cor i d’una nova visió de la realitat a la llum de la manifestació de Déu, perquè anticipa allò que veurem i viurem plenament amb el Senyor en la seva glòria. Jesús és llum per a tots els qui creuen en Ell, és Ell qui ens crida a la seva presència,  provoca en nosaltres la resposta de la fe i ens convida a caminar seguint-lo en el penós camí que puja a Jerusalem, a la creu, però que culminarà gloriosament en la victòria indiscutible de la Resurrecció.

Molts consideren avui que els homes pateixen com mai no han patit aquesta ceguesa del cor que és la incredulitat. Hom parla d’un món secularitzat on Déu no es veu per enlloc; hom diu que vivim un hivern de la fe, que l’Església travessa una època de crisi i a molts els costa de perseverar. Però, ¿és que la fe es pot perdre com es perd un anell? Hom pensa sovint que la fe és com una herència que hom posseeix pacíficament, un seguit de costums i preceptes morals, de lleis i doctrines ètiques que sempre hi han estat. I hom pensa que la fidelitat a la fe és la permanència en tot això que hem heretat dels nostres avantpassats. Tanmateix, els costums i les lleis, el culte i fins i tot la mateixa doctrina, no són res més que l’expressió de la fe, la seva confessió pública. És cert que la fe no pot pas viure sense expressar-se, com tampoc l’amor no pot pas viure sense declaracions d’amor, però seria una mostra de lleugeresa perillosa confondre l’amor amb les paraules d’amor, amb els regals o amb els gestos d’amor, puix que darrere d’aquestes manifestacions d’amor es poden amagar la indiferència, la traïció, la infidelitat o el simple buit… Així també pot passar amb les expressions de la fe. Hom pot practicar simplement per costum, per conveniència o per altres motius, sense pròpiament tenir fe. La fe autèntica és vida, és aquella vida profunda que neix com a resposta a la Paraula de Déu en un trobament personal amb el Crist i que hom exerceix cada dia seguint Jesús. La fe és caminar en companyia del Fill de Déu, que s’ha fet proïsme de tots els homes. La fe és anar endavant malgrat tots els obstacles, problemes i dificultats. ¿Qui ens dirà que no tindrem problemes? La fe no és encara la visió de Déu. El creient no ho sap tot, però sap de qui es pot fiar i camina amb l’esperança de trobar-se amb Déu cara a cara.

La fe no és una resposta teòrica com la d’un alumne al seu professor. Ni tan sols no és considerar com a veritable allò que el deixeble escolta dels llavis del seu mestre. La fe és obediència, és una resposta pràctica a la crida de l’amor de Déu que es manifesta en el rostre del Crist. Una fe sense amor no és la fe vertadera, la resposta autèntica que el Crist espera de nosaltres. I un amor a Déu que hom no exerceixi en l’amor al proïsme no és veritable amor. Hom comprendrà aleshores que la fe tingui les seves arrels en el cor i que sigui impossible quan el cor es resisteix per egoisme a donar aquesta resposta pràctica a la crida de Déu. Hi ha molts cecs que ho són perquè no volen veure. Hi ha molts que estan asseguts arran del camí que puja a Jerusalem, a la creu, enmig de les tenebres de llur mateixa ceguesa, i que escolten allò que hom diu del Crist i la remor dels qui passen pel camí, però que, quan arriba el moment, no saben cridar com el cec de Jericó: «Fill de David, tingueu pietat de mi», o no gosen pas deixar el mantell –és a dir, tot allò que els lliga i els esclavitza– fer un salt i atansar-se a Jesús, l’únic en qui podem trobar la raó de la nostra existència i la salvació.