Diumenge 32 durant l'any

En aquell temps el profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.» Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa.» Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després morirem de fam.» Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius, però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la pluja al país.» Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies, tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la farina ni s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.

El Senyor, que es manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits, 
dóna pa als qui tenen fam. 
El Senyor deslliura els presos. 

R. Lloa el Senyor, ànima meva. 
O bé: Al·leluia. 

El Senyor dóna la vista als cecs, 
el Senyor redreça els vençuts. 
El Senyor estima els justos; 
el Senyor guarda els forasters. R. 

Manté les viudes i els orfes, 
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre, és el teu Déu, 
Sió, per tots els segles. R.

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

En aquell temps, Jesús, [instruint la gent els deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament.»] Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia.»

Aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots.

La Paraula de Déu ens mostra dues dones que no s’assemblen de res a les dones que apareixen amb profusió a les planes dels diaris i revistes o que surten a bombo i platerets en la televisió. Generalment, aquestes dones hi apareixen perquè formen part d’allò que hom anomena “l’alta societat”, i surten per explicar-nos llurs conquestes, llurs festes extravagants, llurs infidelitats i llur vida tan buida. Hi apareixen lluint joies i anatomia. Aquests són els seus títols i per això se’ls paga perquè, amb una prosa semblant a llurs gestes, ens expliquin la seva vida, una vida que, ¿a qui li pot interessar? Avui i aquí, tanmateix, les dues dones que surten a les pàgines de l’Escriptura no són joves ni boniques, no donen el to ni s’ho passen bé, no són pas brillants, decidides i alliberades, ni pertanyen a l’alta societat; més aviat és tot el contrari.

Una d’elles és una viuda que viu a Sarepta, una aldea petita prop de Sidó, a l’actual Líban, la qual veu que ha arribat a la fi dels seus dies i es prepara per acabar les seves minses provisions i morir després amb el seu fill. Si per a una dona ser viuda és patir soledat i buit, en el moment històric en què va viure aquesta bona dona, ser viuda hauria de ser… ¡com per morir-se! Potser hom no podria trobar una persona menys persona que una viuda. Doncs bé, Elias s’hi va adreçar i amb ella es va fer el miracle, un miracle arrencat per la fe i la generositat sense límits d’aquella dona. Elias li va demanar de menjar i ella li va lliurar, sense reserves, tot el que tenia, confiant en la promesa d’aquell home desconegut, però que li parlava en nom de Déu. I el Déu d’Israel fou amb ella un reboster excel·lent, que va vetllar perquè el pot de farina no es buidés ni s’abaixés l’oli de la gerra. Tota la força divina es posa al servei d’una dona pobra, dèbil, abandonada i ignorada.

L’altra dona protagonista de les lectures d’avui és també pobra i insignificant, viuda igualment. Enfront d’ella hi ha els rics que tiren diners en abundància al gazofilaci del temple, davant la mirada penetrant del Crist. De sobte, entre les almoines esplèndides, dues monedes petites dringaren amb un so especial: era el do de la viuda que, en llençar-les en la caixa del Temple en el que hi creia i confiava, es va quedar sense res; i això va ressonar en el cor del Crist, que va voler de seguida que l’impacte que Ell havia rebut ho captessin també els seus, perquè no oblidessin mai el que és verament important als ulls de Déu. Era costum que, en dipositar les ofrenes, un levita cantés en públic la quantitat donada, la qual cosa es convertia en lloança a la pretesa generositat dels donants rics. ¡Quina vergonya i quin ridícul deuria passar aquella viuda entre els vituperis del levita i les riotes dels assistents en dipositar la seva pobra ofrena! ¡I no obstant ella havia donat tot el que tenia per a viure! Per això Jesús li va voler fer justícia i va declarar que ella era la que havia donat més que tothom, fent així que la seva generositat fos recordada al llarg de la història.

La viuda de Sarepta i la viuda del Temple de Jerusalem són dues dones que han arribat com una fletxa fins la cor de Déu. Dues dones que mereixen en l’Escriptura els honors d’una primera plana a colors. Dues dones poc decoratives, possiblement arrugades, envellides, aclaparades per tants problemes propis d’una vida dura i difícil. Dues dones que han travessat el temps fins arribar a nosaltres per colpir-nos amb llur magnífic exemple; poc importa que no sapiguem els seus noms; el que interessa de veritat és que aquestes dues dones van ser protagonistes d’una història viscuda amb Déu en la qual van complir el seu paper a la perfecció. Són dues històries precioses i estimulants, amb una lliçó ben clara: per arribar al cor de Déu només cal donar tot allò que hom té, creure en les seves promeses sense reservar-se res, posar la vida “en la safata” i esperar amb confiança que el Senyor farà el miracle que mai no s’acabi l’esperança, la il·lusió, la inquietud, aquesta farina especial i aquest oli sobrenatural que calen per caminar per la vida, encara que, de vegades ens sentim tan angoixats i sols en la nostra ruta com en aquell moment es deurien sentir aquestes dues viudes de l’Escriptura que avui contemplem plens d’afecte i d’agraïment a Déu per llur exemple.