Diumenge 4 durant l'any

Moisès digué al poble: «El Senyor, el teu Déu, farà que s'aixequi d'enmig teu, d'entre els teus germans, un profeta com jo. Escolteu-lo. El dia que el poble s'havia reunit a la muntanya de l'Horeb vas demanar al Senyor, el teu Déu, de no tornar a sentir la veu del Senyor, el teu Déu, i de no veure més aquelles flames, per por de morir. Llavors el Senyor em digué: “Han fet bé de demanar-ho. Jo faré que s'aixequi d'enmig dels seus germans un profeta com tu, li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo demanaré comptes als qui no escoltin les paraules que ell els dirà en nom meu. »Però si un profeta s'atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, morirà”.»

Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, 
aclamem la Roca que ens salva; 
presentem-nos davant seu a lloar-lo, 
aclamem-lo amb els nostres cants. 

R: Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: «No enduriu els vostres cors.» 

Veniu, prosternem-nos i adorem-lo, 
agenollem-nos davant del Senyor, 
que ens ha creat; ell és el nostre Déu, 
i nosaltres som el poble que ell pastura, 
el ramat que ell mateix guia. R. 

Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: 
«No enduriu els cors com a Meribà,
com el dia de Massà, en el desert, 
quan van posar-me a prova els vostres pares,
i em temptaren, tot i haver vist les meves obres.» R.

Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit. El qui no és casat pot ocupar-se de les coses del Senyor i mirar de fer el que és agradable al Senyor, mentre que els casats s'han d'ocupar de coses del món i mirar d'agradar a la muller, i tenen el cor dividit. Igualment, la noia o la dona no casada pot ocupar-se de les coses del Senyor i de ser santa de cos i d'esperit, mentre que les dones casades s'han d'ocupar de coses del món i mirar d'agradar al marit. Tot això ho dic pensant què és més avantatjós. No vull pas lligar-vos. Penso només que és cosa més digna, i que facilita de viure dedicat al Senyor sense tràfecs que en distreguin.

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.» Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d'aquest home.» Llavors l'esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen.» I aviat la seva anomenada s'estengué per tota la regió de Galilea.

 

 

L'ensenyament de Jesús impactava els seus oients, que l'escoltaven sorpresos i es preguntaven entre ells: «¿Què és això?, ¿què vol dir aquesta manera nova d’ensenyar?» Tot i que aquestes preguntes encara no són expressions fe, les hem de considerar, almenys, com una condició prèvia i necessària. Perquè la sorpresa pot ser també el llindar de la fe. Per això, quan hom escolta l'Evangeli de Jesús sense sorpresa, com qui sent ploure o com si no fos ja una notícia, hom pot tenir creences, però no una fe viva que mogui muntanyes. En aquest món desencantat i avorrit en què res ni ningú no aconsegueix pas cridar la nostra atenció, en aquest món saturat de coneixements i notícies en el qual preval la raó instrumental i utilitària –«això per a què serveix», «com es fa allò», «¿quin benefici en puc treure?» etc. .– i hom margina les preguntes pel significat i el sentit de la vida, hom pot comprendre que l'Evangeli passi tot sovint sense pena ni glòria, puix que la gent no connecta amb la Bona Notícia i, per tant, ja no se sorprèn de res, i al final es queda empresonada en la seva misèria.

  En escoltar l'Evangeli d'avui no només ens podem sorprendre del que Jesús diu, ensenyant amb autoritat, sinó també del cas que té davant seu, en el qual manifesta plenament el seu poder. Jesús es troba davant d'un home posseït, algú que no és ell mateix, que està alienat, desenquadernat i desintegrat, ocupat abusivament per un altre. Jesús descobreix l'enemic, un enemic comú de Déu i de l'home. En aquell pobre home Jesús veu la presència de l'adversari, d’aquell que divideix, d'aquell que impedeix el pla de Déu i que destrueix l'home, d'aquell que s'apropia d'una criatura de Déu, feta a la seva imatge i semblança. A aquest adversari l'evangelista l’anomena “esperit impur”, una expressió que té un ressò enorme en totes les pàgines de l'Antic Testament, ja que “impur”, en el sentit bíblic més ampli significa tot allò que no és apte per a la més mínima relació amb Déu, el qual és pur i sant. Per tant, aquest esperit representa l’oposició a Déu, és el símbol d'una radical incomunicació entre l'home i Déu. Per això és necessari que l'esperit impur sigui expulsat perquè l'home deixi de ser un presoner, un posseït i un alienat, i pugui trobar l'harmonia i la unitat.

¿Qui de nosaltres creu que no està “posseït” d'una manera o d’una altra? Estem penetrats de forces que ens destrueixen des del moll dels ossos. Tots els dies sentim a dir: «Vull, però no puc; m'agradaria... però hi ha quelcom que em reté; sento la crida... però estic lligat per cadenes més fortes que el meu impuls». Des de la infantesa estem posseïts per tota mena de contravalors, actituds, criteris, comportaments i consells. Ens han lligat per tot arreu en el tracte diari amb els altres. Un mal estil de ser persona i de ser cristià, de relacionar-nos amb Déu i amb el proïsme, se'ns ha ficat pel cos, calant-nos fins la medul·la. Fins l'esperit, la nostra arrel més profunda, està com posseït. Ens han inculcat ben a fons aquests criteris comuns de la societat en què vivim: que qui més pot, més val; que qui més val, més triomfa; que qui més triomfa, més té; que qui més té, més pot. I aquest cercle infernal es repeteix com una roda de foc dins i fora de nosaltres mateixos. D'aquesta manera ens posseeix l'ambició, el desig de tenir, l'agressivitat, l'atropellament de l'altre i l'atenció exclusiva als meus problemes. Hom mastega un criteri fonamental: ¡que jo em salvi i que campi qui pugui! I un altre de paral·lel: ¡Que jo em salvi, encara que els altres s'enfonsin! Això és possessió, esperit nociu que tortura i que impedeix de viure. Estem molt ben subjectes, lligats i encadenats. Jesús descobreix aquesta situació de possessió i s'enfronta a ella amb autoritat. El projecte de Jesús és tot el contrari d'un home posseït. Per això el diable es rebel·la contra el Crist: «¿Per què et fiques amb nosaltres? ¿Has vingut a destruir-nos?» Doncs sí, Jesús ha vingut a acabar amb la possessió; a deixar anar l'home de les amarres que el tenen lligat; a desenredar de la xarxa que l’embolica; a alliberar-lo en el més profund del seu ésser: «¡Calla i surt d'aquest home!», continua dient avui amb el poder de la seva paraula.

¿Ja estic del tot alliberat o encara hi ha en mi algun dimoni que em posseeix? Cada vegada, Jesús desposseeix Satanàs d’una part del món i ho fa en dia sant de Déu. Amb la seva resurrecció, Jesucrist va triomfar definitivament sobre el mal, però continua la seva lluita en els cristians en la mesura que l'hi ho permetem, en la mesura en què no pactem amb el mal. En els Sagraments celebrem la seva victòria, en participem i ens comprometem en la seva lluita: oferim als Crist Ressuscitat l'espai de les nostres vides i de la nostra comunitat perquè triomfi sobre el mal que pretén fer niu i viure en nosaltres. Un bon mitjà per aconseguir-ho serà acudir confiadament i amb humilitat al sagrament de la Penitència.