Diumenge 4 de Pasqua

En aquells dies, Pere, inspirat per l'Esperit Sant, digué: «Magistrats i notables del poble, si avui ens demaneu compte d'això que hem fet en bé d'un invàlid, i voleu saber qui l'ha posat bo, sapigueu, vosaltres i tot el poble d'Israel, que aquest home el teniu davant vostre pel poder del nom de Jesucrist, el Natzarè. Vosaltres el vau clavar a la creu, però Déu el va ressuscitar d'entre els morts. Ell és «la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat, i ara corona l'edifici». La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.»

Enaltiu el Senyor: 
Que n'és de bo! Perdura eternament el seu amor.
Més val emparar-se en el Senyor que posar confiança en els homes. 
Més val emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos.

R. La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. 
O bé: Al·leluia. 

Gràcies, perquè vós m'heu escoltat i heu vingut a salvar-me.
La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. 
És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen. R.

Beneït el qui ve en nom del Senyor. 
Us beneïm des de la casa del Senyor. 
Vós sou el meu Déu, us dono gràcies, us exalço, 
Déu meu! Enaltiu el Senyor: 
Que n'és de bo! Perdura eternament el seu amor. R.

Estimats, mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l'ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles. »Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»

 

 

 

Tradicionalment, el quart Diumenge de Pasqua ens presenta Jesucrist sota la imatge del Bon Pastor, una imatge unida inseparablement a la de l’ovella perduda: «Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu». L’evangelització dels pagans i la unitat dels cristians separats, eren en el passat els camps gairebé exclusius que servien de punt de referència a aquesta imatge. Però avui se’ns presenta una enorme varietat de camps on anar a buscar les ovelles perdudes. ¿On són aquestes ovelles allunyades del ramat, de les quals diu Jesús «També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu»? ¿Seran els antics militants cristians que es van allunyar desil·lusionats un dia? ¿Seran aquells joves que en la seva infantesa i adolescència van fornir les catequesis de Primera Comunió i de Confirmació i que van desaparèixer un cop celebrats els sagraments? ¿Seran aquells fills als qui els pares cristians van procurar de transmetre la seva fe i que avui se’ls veu tan lluny de l’Església? ¿Seran aquells activistes ateus que estan convençuts que Déu és un obstacle per a l’alliberament dels homes; o la societat post-cristiana; o els joves que no veuen clar el seu futur? Més d’una vegada, Jesús es compadia de les multituds, perquè les veia com «ovelles sense pastor». El cert és que la paràbola del Bon Pastor és un repte a tota actitud passiva que ens mena a tancar-nos en la nostra closca i ens impedeix d’evangelitzar. Déu vol que molts homes i dones que estan lluny estiguin a prop. El tema de la incredulitat ens acuita, i cal portar l’Evangeli a tothom, complint així el mandat pasqual: «Aneu per tot el món i anuncieu l’Evangeli».

            En alguns ambients intel·lectuals hom ha especulat molt sobre el silenci de Déu. Hi ha qui es pregunta: «Nosaltres, els humans, ¿l’importem o no l’importem a Déu?» La resposta és ben clara: ¡L’importem fins a donar la vida per les ovelles! «Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som», ens ha dit sant Joan. Ben lluny de Déu la imatge de l’assalariat a qui les ovelles li importen un rave. El Senyor les coneix, sap el nom i la història personal de cadascuna d’elles; per això hem de portar la seva Notícia allà on el missatge de l’Evangeli és ignorat o poc conegut. «[Jesús] és la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat, i ara corona l'edifici». La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos», digué sant Pere als jueus. Certament, era una gosadia parlar així a una generació israelita d’ovelles perdudes que havia rebutjat Jesús massivament; era un gran atreviment; però les ovelles necessitaven sentir-ho. La nostra missió en el món no és pas dir-li el que li agrada, sinó el que necessita escoltar, encara que no li agradi sentir-ho i resulti impopular. És molt útil la lliçó que ens dóna Pere, ple de l’Esperit Sant: proclamar enmig de gent incrèdula el Senyoriu de Jesucrist Ressuscitat.

            I és que avui ja no parlem d’una ovella perduda, sinó de noranta-nou ovelles perdudes, i aquest fet ens està convidant a l’atreviment d’anunciar clarament Jesucrist com a única via de salvació. A l’exèrcit innombrable de tolits que ronden ben a prop dels nostres temples –desesperançats, tristos, automarginats, vides sense horitzó– se li fa un mal servei fent concessions al secularisme amb l’organització d’activitats que no van al nucli de la qüestió i no presenten la proposta de la fe, i amb catequesis fredes en les quals no arriba mai el moment d’anunciar Jesucrist, el Senyor de la vida, l’únic que pot donar sentit a la nostra existència i atorgar-nos la vida eterna. Molt sovint ens veiem submergits en la por a que no ens creguin i ens rebutgin, i això impossibilita que moltes ovelles perdudes arribin a conèixer el Pastor que les faria descansar en prats deliciosos, repararia llurs vides en el repòs vora l’aigua, i les ajudaria a caminar pels barrancs tenebrosos del nostre temps. Aquesta és la missió que ens ha encomanat el Crist: fer que tothom puguem tenir vida abundant. Per tot això, ¿com no he de pensar en privat i proclamar en públic que «sota el cel, Déu no ens ha donat cap altre nom que pugui salvar-nos»? Per si no n’hi hagués prou amb la força que té el fet de descobrir que som fills de Déu, se’ns afegeix el fet de saber que, quan es manifestarà Jesucrist, «serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és». A la llum de la Pasqua, la imatge del llop adquiria una vivacitat singular per als deixebles: aquella nit de la Passió havia fet estralls, els havia dispersat en la desil·lusió absoluta; però Jesús Ressuscitat havia congregat novament el petit ramat dels deixebles porucs. No sé ni m’importa quin llop ha fet als nostres dies l’estrall de portar les ovelles a belar i gemegar solitàries per les muntanyes; però la veritat és que Jesús va morir per reunir en un sol ramat, en un sol poble, els fills de Déu dispersos.