Diumenge 5 durant l'any

Job digué als seus amics: «L'home, a la terra, no està sotmès a servitud? No passa la vida com un jornaler? Com un esclau es deleix per asseure's a l'ombra, espera l'hora de cobrar com el treballador. Però a mi m'ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada. Els meus dies han corregut més que una llançadora, ja s'acaben, ja no hi queda fil. Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat.»

Lloeu el Senyor, dóna bo de cantar! 
Lloeu el nostre Déu, que és agradós de lloar-lo! 
El Senyor reconstrueix Jerusalem 
i aplega els dispersats d'Israel. 

R. Lloeu el Senyor, que conforta els cors desfets. 
O bé: Al·leluia. 

Conforta els cors desfets i embena les ferides. 
Té comptat el nombre dels estels, 
els crida cadascun pel seu nom. R. 

És gran el Senyor, i és molt poderós, 
és infinita la seva saviesa. 
El Senyor sosté els desvalguts 
i abat els injustos fins a terra. R.

Germans, jo no puc gloriar-me d'anunciar l'evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes! Si jo m'ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa, però no havent-ho buscat, per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Per quin motiu puc esperar una recompensa? Doncs que jo, quan treballo per difondre l'evangeli, no el converteixi en cosa costosa, sinó que renunciï al dret que em dóna el meu servei. Jo sóc lliure: no era esclau de ningú, però m'he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. Per guanyar els febles, m'he fet feble com ells. M'he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui. Tractant-se de l'evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part.

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula. Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant.» Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.» I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

En visitar ancians i malalts, alguns em diuen: «Mossèn, ja no valc per a res; Déu Nostre Senyor faria un gran bé si se m'emportés, perquè aquí només faig que patir i donar feina», i em pregunten també si és pecat pensar això. Jo els responc que, si ho pensen perquè desitgen viure feliçment amb Déu, no és pecat, perquè és el desig de tot bon cristià; però al mateix temps els dic que han d'acceptar amb fe tot el que Déu disposi mentre ells visquin. La Paraula de Déu ens fa meditar avui sobre la realitat del sofriment, que ens acompanya al llarg de la vida, des de que naixem fins que morim. L'Evangeli, que és un missatge d'esperança i alegria, il·lumina també els racons foscos de la vida; si no fos així, cauríem en l'amargor i el desencís i pensaríem que tot és inútil. L'Evangeli ens ve a dir que tot en la vida humana, àdhuc el dolor, té sentit i coopera amb Jesucrist a la salvació del món. No hi ha sacrifici sense víctima que s'ofereixi i no hi ha resurrecció sense mort. Davant del sofriment, la postura cristiana es basa en dues actituds aparentment contraposades, però que en realitat són complementàries: l’acceptació del dolor i la lluita per superar el sofriment. Algú pot pensar, ¿no és això un contrasentit? La resposta està en no deixar-nos portar per les aparences.

Si algú vol entrar dins del sofriment d'un altre, primer ha d'haver sofert ell mateix. Solament aquesta experiència li pot obrir el cor a comprendre, a compadir i a compartir. ¿Com puc comprendre i fer-me càrrec del dolor dels altres si jo no he passat per la prova del dolor? La compassió que Jesucrist sent envers els malalts, els menyspreats i els desheretats de tota mena, és possible perquè Ell, essent Déu, ha assumit la nostra naturalesa, ha carregat amb les misèries de la humanitat i ha suportat damunt seu els nostres pecats. Jesús pot comprendre el dolor, perquè Ell, el Fill de Déu, ens ha donat exemple i ens ha redimit amb la seva creu. Podem dir que la seva vida ha estat marcada pel sofriment: el naixement en l'extrema pobresa perquè no hi havia lloc a l’hostal ni per a ell ni per a la seva família, l'exili a una edat tendra, quan Herodes buscava la seva mort, les dures condicions de vida de les persones humils de la Palestina del segle I que Ell va compartir, sense cap mena de comoditat, la fatiga del treball per poder menjar, la incomprensió dels seus oients, fins i tot dels seus mateixos deixebles, que no sempre l’acabaven d’entendre i, finalment, el menyspreu i les ferides que va haver de sofrir a la creu. ¿Quina necessitat tenia Jesucrist de passar per tot això? El dolor té valor en la mesura que indica fins a quin punt ets capaç d’estimar, fins on pots arribar en el teu amor envers el proïsme. Jesucrist va acceptar el sofriment, però passà pel món fent el bé i curant les malalties, tal com hem escoltat a l'Evangeli. L’acceptació del sofriment per part de Jesucrist ens manifesta fins a quin punt Déu ens arriba a estimar. En sofrir nosaltres, pensem en el Crist i acceptem-ho com Ell ho va acceptar, així podrem acostar-nos a aquells que pateixen.

Per això, si Jesús ens convida a prendre la creu i acceptar el dolor, no és pas perquè sofrir sigui una cosa bona en ella mateixa. El cristianisme no predica la simple resignació al dolor i trobar agradable el fet de sofrir, ¡res de tot això! Si acceptem el sofriment és per poder comprendre les persones adolorides, per estar al seu costat i fer-nos una idea del que estan patint, per intentar superar aquesta situació. Només assumint la realitat d'un problema podràs buscar-ne solucions. Solament si acceptes el dolor com un fet real i no l'intentes amagar sota una felicitat artificial, podràs sortir del teu egoisme i treballar per donar llum i alegria als altres, i així podràs tu també rebre la llum i l'alegria de l'Esperit.