Diumenge 5 de Quaresma

Vindran dies, diu l'oracle del Senyor, que pactaré amb el casal d'Israel i amb el casal de Judà una aliança nova. No serà com l'aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig donar la mà per fer-los sortir del país d'Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo era el seu amo, diu l'oracle del Senyor. L'aliança que jo pactaré després d'aquells dies amb el casal d'Israel serà aquesta, diu l'oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble. No caldrà que s'instrueixin l'un a l'altre dient: «Coneixeu qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran; del més petit al més gran, diu l'oracle del Senyor, ja que els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat.

Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant;
vós que sou tan bo, esborreu les meves faltes;
renteu-me ben bé de les culpes,
purifiqueu-me dels pecats.

R. Déu meu, creeu en mi un cor ben pur.

Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm.
No em llenceu de la vostra presència,
ni em prengueu el vostre esperit sant. R.

Torneu-me el goig de la vostra salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Ensenyaré els vostres camins als pecadors,
i tornaran a vós els qui us han abandonat. R.

 

Germans, Jesús, durant la seva vida mortal, s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

En aquell temps, alguns d'entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús.» Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. »En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d'aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom.» Una veu va dir del cel estant: «Ja l'he glorificat, però encara el glorificaré.» La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d'altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s'ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d'aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.» Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

 

 

 

Jesucrist és fidel fins a la mort en el seu amor per la humanitat. Tot fent-se seva una naturalesa humana, va acceptar també l'haver de morir. La fe cristiana no és una religió masoquista que exalti el sofriment, però pren la realitat tal com és i com es presenta; i en aquesta realitat que vivim és innegable la presència del dolor, del mal i de la mort. Ja fa anys, conversant amb una persona, aquesta em considerava una mena de “profeta de calamitats”, perquè, segons ella, jo accentuava els aspectes doloristes de la vida. Argumentava que el cristianisme és un missatge d'esperança i alegria i que això era el que calia predicar. Jo li vaig dir que tenia tota la raó, perquè la resurrecció de Jesucrist ens fa testimonis de joia i esperança enmig del món; però que, al mateix temps, no podem oblidar que, abans d'arribar a la resurrecció, Jesucrist ha hagut de passar per l'experiència de la creu i de la mort. En la mesura que vulguem ser deixebles seus i configurar-nos al seu Evangeli, arribarem també nosaltres a la resurrecció per la creu, no hi ha un altre camí, puix que Ell mateix ho va dir: «Qui vulgui ser deixeble meu, que es negui ell mateix, prengui la seva creu i m’acompanyi». Per altra banda, voler silenciar els aspectes negatius de la vida de l'home, com és el sofriment, per intentar fer una mena de cristianisme “agradable”, ¿no respon més aviat a una mentalitat hedonista que cerca oblidar el problema per tal de no lluitar contra ell? ¿No és potser una greu manca de respecte i consideració envers tants milions de persones que arreu del món pateixen sofriments més grans que els nostres? La nostra solidaritat es farà palesa en la mesura que assumim la creu que ens pertoca. Així ho va fer Jesucrist: es va fer solidari amb els homes i va vèncer el poder del dolor, del mal i de la mort enfrontant-se a ells; Déu el va fer triomfar i l'escoltà per la seva submissió i obediència.

Jesucrist va sentir en la seva vida el pes del pecat de tota la humanitat. Ell, que és Déu fet home, va experimentar en la seva condició humana el dolor de tot allò que és contrari a Déu i el sofriment més radical que provoca la separació entre l'home i Déu: la mort. Ens diu la Carta als Hebreus, que Jesucrist va adreçar grans clams i llàgrimes a aquell que el podia deslliurar de la mort, però que aprengué en el sofriment què és obeir. Podem considerar tot el que va representar per al Fill de Déu fer-se home, el Creador Omnipotent fer-se una criatura feble, el Santíssim carregar en la seva condició mortal els pecats de la humanitat. Podem meditar el que va representar la seva pregària a Getsemaní, quan en aquella estona li va passar per davant la vida de tots i cadascú de nosaltres.

La prova només es pot superar si hom s'enfronta amb ella i la passa; si hom l'esquiva, hom no pot dir que l'hagi superada. Jesucrist havia de passar per la mort per lluitar contra ella i poder-la vèncer, anul·lant per sempre el seu poder en la resurrecció. Si Jesucrist no hagués mort, la seva immortalitat no ens hauria servit de res a nosaltres, només seria un benefici exclusiu per a Ell basat en el privilegi de ser Fill de Déu; seria com el gra de blat que queda infecund i no lleva fruit. En canvi, morint, és a dir, assumint la nostra experiència, pot superar la mort amb el seu poder i concedir-nos a nosaltres de participar en la seva immortalitat per la resurrecció. En virtut d'aquest esdeveniment, del seu pas de mort a vida, s'estableix entre Ell i nosaltres una comunió que ens mena a la vida eterna. És morint com el gra de blat que podem donar fruit. És per la seva obediència a la voluntat del Pare que Jesucrist és escoltat i es converteix en font de salvació per a tots els qui el segueixen.