Diumenge 5 de Pasqua

En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s'hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d'aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega. Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l'acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars. L'Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s'anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l'Esperit Sant.

Davant dels fidels oferiré els sacrificis promesos. 
En menjaran els humils fins a saciar-se,
lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen, 
i diran: «Viviu per molts anys.»

R. En el Senyor s'inspirarà el meu himne el dia del gran aplec. 
O bé: Al·leluia. 

Ho tindran present i es convertiran al Senyor
tots els països de la terra; 
es prosternaran davant seu gent de totes les nacions. 
Fins les cendres de les tombes l'adoraran, 
s'agenollaran davant seu els qui dormen a la pols. R.

Serà per a ell la vida que em dóna, 
els meus descendents li seran fidels. 
Parlaran del Senyor a les generacions que vindran, 
i anunciaran els seus favors als qui naixeran després, 
i els diran: «El Senyor ha fet tot això.» R.

Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot. Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat. El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat. Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l'Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.»

Quan els nostres primers pares foren expulsats del Paradís com a conseqüència del pecat, com a primera mesura Déu va barrar el pas a l’arbre de la vida perquè els homes no mengessin del seu fruit en aquell estat lamentable i quedessin condemnats a una vida eternament infeliç. A partir d’aquí, Déu va posar en marxa l’obra de la redempció, la qual va culminar amb la mort i resurrecció del Crist i la nostra participació amb Ell en el seu pas de mort a vida. La creu es va manifestar davant la humanitat com el veritable arbre de la vida, al qual ens atansem per rebre com a fruit deliciós i nutritiu el Crist mateix. No podem oblidar pas que la creu està formada per dues fustes: una vertical, que fa referència a la nostra relació amb Déu, i una altra horitzontal, que es refereix a les nostres relacions humanes. No podem oblidar tampoc que la fusta horitzontal es sosté en la vertical i que és la nostra relació amb Déu la que farà possible unes relacions humanes autèntiques. La creu, vinculada al Crist, és signe del cep veritable. Jesús va pronunciar l’al·legoria del cep i les sarments després de celebrar l’última cena amb els seus deixebles i d’haver-los donat el seu cos i la seva sang com aliment. A través d’aquest simbolisme, Jesús vol expressar la comunió que els creients hem de tenir amb Ell i entre nosaltres. Hem contemplat aquests diumenges Jesús ressuscitat, el nostre Bon Pastor, i avui se’ns indica com podrem arribar nosaltres a la resurrecció. Romandre en Jesucrist i donar fruit son les idees principals que la Paraula de Déu ens transmet avui.

Ser cristià significa estar unit al Mestre, en la seva vida, en la seva mort i en la seva resurrecció. Jesucrist és el cep i nosaltres som les sarments. Ell és l’arbre de la vida i nosaltres som les branques i els fulls d’aquest arbre. El més important de l’arbre són l’arrel i el tronc; Jesucrist és l’arrel i el tronc en el qual hi estem empeltats. Sense Jesucrist el cristià no tindria vida, Ell mateix ho afirma quan diu: «Sense mi no podeu fer res». I és ben cert: així com una branca separada del tronc no rep pas aliment i s’acaba assecant i morint, així també la vida cristiana s’esllangueix i mor si se separa de Jesucrist. Hom no pot fer el bé, treballar per millorar el món i caminar per arribar a la salvació si no està unit a Jesucrist. No podem fer el bé, ni podem evitar el pecat, ni podem arribar a la vida eterna per les nostres soles forces humanes; no ho podem fer si no restem units a Jesucrist. El Baptisme ens va empeltar a Jesús i ens va donar la vida de fills de Déu; la pregària, la penitència i la participació assídua en l’Eucaristia augmenten aquesta comunió i aquesta vida en nosaltres, així com una relació més fraterna entre nosaltres. Donar el fruit que Déu espera de nosaltres serà augment de comunió i vida amb el Senyor. Tota sarment inútil serà tallada i llençada al foc, mentre que la que donarà fruit serà esporgada per Déu perquè fructifiqui encara més. ¡Quantes proves i sofriments que ens esperen! ¡Com purificaran el nostre amor a Déu i als germans! ¡Quin honor i quina delicadesa ser esporgats per Déu, que ens fa així partícips de la Passió del seu Fill! Aquest i no cap altre és el camí que ens mena a la resurrecció i la vida.  

Els fruits que Déu espera són les obres d’amor. Cadascú es podria fixar en aquells aspectes de la seva vida que encara son defectuosos, pregar i decidir-se a obrar el bé, tot demanant al Senyor que no ens deixi caure en la temptació del «cansament dels bons». El cansament dels bons és la fatiga i el decandiment d’aquells que, durant un temps, es van dedicar a practicar el bé. És un cansament que es pot traduir en una mena de desencís davant de tanta lluita i tan pocs avenços; és un cansament que s’identifica amb l’abandonament dels grans ideals i dels bons projectes; és un cansament que acaba en la peresa, la covardia i l’esterilitat de l’ànima. ¿Com fugir d’una calamitat tan gran? Deixant que el Crist ens porti a les seves mans i renovant diàriament la nostra comunió amb Ell. El món, l‘Església, les nostres famílies, les persones que més estimem i que més ens estimen ens necessiten i esperen el millor que els hi puguem donar. No podem pas deixar de donar fruit, perquè llavors moriríem espiritualment: donar fruit és una llei de vida cristiana. Una bonica manera de donar fruit és conduir les ànimes cap a Déu, ja que hem estat cridats a ser testimonis de l’Evangeli. Deia Santa Teresa de Calcuta: «El servei més gran que podeu fer és conduir les persones al coneixement de Jesús, perquè l’escoltin i el segueixin, perquè només Jesús pot satisfer la set de felicitat del cor humà, per a la qual hem estat creats». Preguntem-nos avui sincerament si estem donant aquest fruit que Jesucrist vol i espera de nosaltres.