Divendres Sant
«Aquí teniu l’home», va dir Pilat mentre mostrava Jesús als seus acusadors. Ens podem imaginar l’escena. A l’exterior del pretori hi ha els sacerdots, la guàrdia del temple i tota la gent que els acompanyava. A l’interior, les sales on Pilat realitza les seves funcions de governador i les presons on tanquen i torturen els delinqüents. Jesús és a dins, anant d’un lloc a l’altre: ara és interrogat per Pilat, després va a parar a mans dels soldats que el despullen, l’assoten i es burlen d’Ell, per acabar una altra vegada davant de Pilat. I Pilat també va d’un cantó a l’altre: ¡en quin enrenou l’han ficat els jueus en portar-li Jesús! No sap com treure’s el problema de sobre; però encara que no té les coses molt clares, no té ni el més mínim remordiment de deixar Jesús fet una nafra viva: a Pilat no l’importa pas el sofriment o fins i tot la mort d’un home. Al final de tant anar i venir, treuen Jesús del pretori perquè la gent el vegi. El treuen portant la corona d’espines i el mantell de porpra, desfigurat i ridícul. «Aquí teniu l’home».
Tanmateix, nosaltres mirem Jesús desfigurat i creiem en Ell. Avui, en aquest Divendres Sant, mirem Jesús que surt del pretori i veiem que «no tenia l’aspecte atractiu», ni tan sols no sembla tenir un aspecte humà. És la viva imatge del fracàs; però nosaltres el mirem i no podem apartar-hi els ulls. Si avui som aquí en aquest Divendres Sant és perquè volem fixar la nostra mirada en Ell. I això ho fem no per simple curiositat, ni tan sols per compassió. Ho fem per fe. Nosaltres creiem en Jesús. I això no vol dir únicament que sabem coses sobre Ell, o que afirmem les veritats del Credo, o que complim una sèrie de preceptes que hem après. Dir que tenim fe en Jesús significa que estem convençuts de tot cor que el seu camí és l’única via, que la seva manera de viure és l’única manera de viure que paga la pena, que en la seva persona hi és present el més gran que els homes podem desitjar: Déu mateix fet home. I avui, en el seu rostre desfigurat i escarnit que Pilat mostra a l’entrada del pretori, veiem més clarament que mai quins són el seu camí i la seva manera de viure, com és aquesta persona que és Déu fet present entre nosaltres, Déu amb nosaltres.
Cada any, la celebració del Divendres Sant ens remou les entranyes. Gràcies a Déu, som incapaços de quedat tranquils davant d’una mort tan injusta com aquesta. No pot ser que algú que ha estimat tant i que tanta il·lusió ha injectat en el cor d’un nombre incomptable de persones acabi destrossat d’aquesta manera. I nosaltres, mirant Jesús, sentim el seu dolor com a nostre. Ens remou les entranyes, també, perquè no podem deixar de pensar en el món en què vivim, un món en el qual un home com Jesús molesta i és eliminat. El món de l’època de Jesús, el món que el crucifica, és el nostre mateix món, marcat pel mateix mal, pel mateix refús a tot allò que trenqui la tranquil·litat de l’ordre establert. I finalment, ens remou les entranyes perquè mirar el rostre de Jesús ens obliga a mirar-nos a nosaltres mateixos, sincerament, sense possibilitat d’ocultar la nostra pròpia realitat, els nostres interessos, les nostres mandres, la nostra poca coherència amb la fe en Jesucrist, que estima fins a donar la vida. Veritablement, això és una gràcia que el mateix Jesucrist ens fa. És el fruit de la seva Creu i de la seva entrega. Amb la seva mort, amb el seu amor sense reserves, Jesús ha obert un camí de llum en la vida dels homes. Si el mirem a Ell, si avui estem aquí per mirar-lo, és perquè en Ell, en el seu amor, hi ha una llum que ens atrau irresistiblement, ens toca ben a dins, i ens omple de desig per ser-li fidels. La sang i l’aigua que han brollat del seu costat obert per la llança, han fecundat el nostre cor i la nostra ànima transformant-nos. Celebrem, doncs, amb fe, amor i agraïment, la mort de Jesús. Demanem-li que la seva llum ens il·lumini sempre. I demanem-li que aquesta llum arribi a tots els homes i dones del món sencer.
