Nadal. Nativitat del Senyor. Missa del dia.

Un dels elements que caracteritzen el Nadal és la reunió familiar al voltant de la taula. En pensar-hi, m’ha vingut a la memòria un conte de l’escriptora danesa Karen Blixen, El Festí de Babette, convertit en pel·lícula el 1990 i que pot il·lustrar força bé el que representa la vinguda del Fill de Déu al món per compartir la nostra vida i obrir les portes de la salvació a l’ésser humà.

La trama succeeix en un poblet de pescadors de Dinamarca, NorreVosburg. Dues germanes, Martina i Philippa, filles d’un pastor luterà, lideren el grup de fidels després de la mort del pare. Els fidels d’aquesta comunitat es caracteritzen per llur vida austera i llur renúncia als plaers mundans. Un dia arriba Babette a casa de les germanes, amb una carta de recomanació d’un antic amic de la família. Babette ha fugit de França, on havia perdut el seu marit i el seu fill en la guerra civil. Les germanes no disposen de recursos, però accepten que Babette es quedi amb elles fent de cuinera i de minyona a canvi d’allotjament i menjar. Durant dotze anys viu i treballa a casa de Martina i Philippa. Un dia arriba una carta en la qual un amic de París li comunica que cada any havia renovat el seu número en la loteria francesa i que aquest any el seu bitllet havia guanyat el premi de ¡deu mil francs! Les germanes feliciten Babette, però senten que se’ls trenca el cor, ja que se n’adonen que molt aviat la cuinera les deixarà. Va coincidir que Babette va guanyar la loteria quan les germanes preparaven una celebració en honor del centenari del naixement del seu pare difunt. Babette s’ofereix llavors a preparar un sopar a l’estil francès, que pagaria ella mateixa. En arribar els diners de França, Babette disposa els preparatius del banquet.

Obre el festí una sopa de tortuga i entre els plats que segueixen hi ha un que un convidat, un general francès, reconeix immediatament: «¡Són guatlles au sarcophage! Així les preparava una cuinera de l’Hotel des Anglais de París». Cada plat, els formatges i una charlotte de postre, tot ve acompanyat per un vi acurat i excel·lent. Babette ho havia fet portar tot de França. Els convidats luterans de la comunitat de NorreVosburg s’havien compromès d’antuvi que no assaboririen res d’aquell sopar; menjarien una mica de tot, però sense complaure els gustos del paladar. El militar, en canvi, aprecia el menjar i lloa cada plat i els vins amb criteri d’expert. Tanmateix, de mica en mica, els altres comensals obren el seu cor, se senten cada cop més joiosos i distesos i la festa acaba prenent un caire fraternal i de molta alegria com mai no havien viscut. Acaba el sopar i tothom s’acomiada. Les dues germanes, que s’imaginen que Babette les deixarà aviat perquè li ha tocat la loteria, queden estupefactes quan ella els comunica que continuarà al seu servei, ja que no regressarà a França, puix que ja no l’hi queda ningú, i que els deu mil francs se’ls ha gastat tots en oferir-los-hi aquell sopar. Davant l‘estupor de les germanes, Babette els diu que ella era la cuinera de l’Hotel des Anglais mencionada pel general i que deu mil francs era el que costava un sopar com aquell quan ella el preparava a l’Hotel.

El Festí de Babette és una paràbola sobre la gràcia: un regal que a qui l’ofereix li costa tot, mentre que a qui el rep no li costa res. Així ha fet Déu amb nosaltres: el Verb deixa la glòria divina per venir al món i nosaltres no l’acabem de reconèixer. ¿No som sovint com aquells convidats adustos del banquet? Jesucrist passa trenta anys de vida oculta i durant uns altres tres sembra la llavor de l’Evangeli en el món. Per culminar l’obra que el Pare li havia encomanat, ens dóna la seva pròpia vida; i perquè, en tot temps i al llarg de totes les generacions, poguéssim rebre el benefici d’aquesta obra de salvació, Jesucrist va instituir el banquet de l’Eucaristia, que val més que tot l’or del món, perquè en aquest sopar el Senyor ens dóna el seu Cos i la seva Sang sota les aparences de pa i vi. Són dons immerescuts per nosaltres, que rebem l’amor de Déu  com un devessall abundant i gratuït. La gràcia és costosa a qui la dóna, però és totalment de franc per a qui la rep, i aquest segon aspecte fa que la gràcia sigui el que és. No ens imaginem pas la gràcia i la misericòrdia de Déu com la bondat d’un vellet, sinó com el regal pel qual aquell qui estima fa tots els sacrificis necessaris per poder-lo oferir al seu estimat o estimada. I, encara que ha retornat al Pare, el Crist no ens ha deixat, sinó que hi continua sempre amb nosaltres i ens dóna el seu Esperit que infon vida. Ara hem de fer que la gràcia donada per Déu la fem transparent a la nostra vida a favor dels germans.