La Sagrada Família. Diumenge dins de l'Octava de Nadal

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, [complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.» El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.» Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.] I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

En fer-se home, tot i que va néixer de Maria Verge, el Fill de Déu va voler venir al món en l’escalf d'una família senzilla de Natzaret; d’aquesta manera, en la seva vida terrenal va posar els fonaments d'un gran llinatge que vol tenir un gran abast: la família dels qui creuen en Ell i són fets així fills de Déu. La festa d'avui ens fa pensar en la importància de la família en la vida de les persones. Perquè una família pugui acomplir la seva missió i viure feliçment la joia dels fills de Déu, ha d'existir sempre en ella l'amor; i l'amor veritable només el viurem si restem units amb Aquell i en Aquell que ens el pot comunicar: Déu, font i origen de l’Amor.

De tant en tant, m'agrada agafar el catecisme que feia servir en la meva infantesa i fullejar-lo per fer-ne una repassada. Engloba la família dins del matrimoni i, respecte d’ell, diu així: «El matrimoni és el sagrament que santifica la unió de l'home i la dona, tot proporcionant-los la gràcia per viure santament i tenir fills per al cel». El model de santedat viscuda en família el tenim en Josep i Maria, obedients en tot la voluntat divina.

El matrimoni és el sagrament que santifica la unió de l'home i la dona. Déu els va crear perquè es complementessin, s'estimessin i fundessin una família que fos reflex i participació del seu amor, tal com es viu en el misteri de la Santíssima Trinitat. Així com la Trinitat és un únic Déu, l’home i la dona –en el matrimoni– són cridats a esdevenir una sola carn. Aquí radica la importància de la unió en una parella estable i indissoluble d'un sol home amb una sola dona, per a la vida, la psicologia i la felicitat de les persones. Ho dic, evidentment, per a tots els qui han rebut la vocació del matrimoni. Si les parelles que es casen a l'Església reben la gràcia d'un sagrament, ¿per què moltes no la continuen també amb la gràcia que dóna la pregària en comú i la participació en l’Eucaristia i ens els altres sagraments?: oració junts en acció de gràcies i lloança a Déu pel do d'haver-se conegut i estimat, pels anys viscuts, pels treballs passats, per les alegries i les tristors compartides, per les relacions íntimes, pels fills; oració demanant cada dia la gràcia de ser fidels a aquesta vocació matrimonial. Ja fa uns anys, va morir el Sr. Ramon Romaguera, pare d’un bon amic sacerdot i company de curs del Seminari. Déu el va cridar a la seva presència el mateix dia en què ell i la seva esposa celebraven les noces d’or. Van educar en una fe cristiana molt compromesa els seus fills, i cada dia, en Ramon i la seva esposa Lola donaven gràcies a Déu amb aquesta pregària que ells mateixos havien escrit: «Us donem gràcies, Senyor, perquè ens heu acompanyat en la prosperitat i en l’adversitat. Ajudeu-nos a guardar fidelment l’amor de l’un a l’altre, a fi que siguem bons testimonis de l’aliança que heu fet amb els homes. Guardeu-nos tots els dies de la nostra vida. Sigueu el nostre consol en l’adversitat. Beneïu abundosament la nostra llar». Com feien aquests dos sants esposos, us demano a tots que, com a cristians, fomenteu molt la pregària en família, que tant i tant ha ajudat a viure la fe els nostres predecessors, la fe en Jesucrist que nosaltres hem de transmetre a les generacions que estan venint.

En la vivència de la seva fe i en el compliment dels preceptes de la religió jueva, de la qual eren fidels practicants, hem contemplat Maria i Josep portant el Nen Jesús al temple perquè fos consagrat a Déu com es feia amb tot fill primogènit, tot i que de fet, ells no ho haurien necessitat¡, ja que Jesucrist és Déu fet home, però la Sagrada Família va voler donar-nos un exemple de com hem d’actuar. Davant d’això, ¿pensem que els infants que neixen són un do del cel? En una ocasió, una noia russa, a punt de casar-se, en un pelegrinatge a un monestir va demanar a un monjo: «Pare espiritual, beneïu-me, ja que d'aquí pocs dies em casaré» i el monjo li contestà: «¿Pots i estàs disposada a concebre un sant? Si no és així, jo no puc beneir-te». Ben segur que tots els pares volen el millor per als fills: bons estudis, èxit, les oportunitats que ells no han pogut tenir, diners…; però, ¿ha pensat la majoria dels pares que el destí últim dels seus fills és al cel i no pas a la terra? ¿Desitgen igualment o més per a ells els valors espirituals? Quan porten els nens a batejar, ¿ho fan per rutina i costum o perquè desitgen de debò que siguin fills de Déu amb tot el que això significa?; quan els apunten a la catequesi, ¿a què donen més importància: al creixement com a fills de Déu o a les activitats extraescolars que sovint entren en competència amb la fe cristiana? Pares que m'escolteu, sigueu sempre cristians de debò, viviu seriosament la vostra fe i ensenyeu-ho així als vostres fills.