La Santíssima Trinitat

Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques que t'han precedit, des del dia que Déu creà l'home sobre la terra; investiga d'un cap a l'altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s'ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d'enmig del foc, com tu l'has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s'ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d'un altre, combatent contra l'opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l'únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n'hi ha d'altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»

La paraula del Senyor és sincera, 
es manté fidel en tot el que fa;
estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor.

R. Feliç el poble que el Senyor s'ha escollit per heretat. 

La paraula del Senyor ha fet el cel, 
amb l'alè de la boca ha creat 'estelada;
a una paraula seva, tot comença, 
a una ordre d'ell, tot existí. R. 

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, 
els qui esperen en l'amor que els té; 
ell els allibera de la mort, 
i els retorna en temps de fam. R. 

Tenim posada l'esperança en el Senyor, 
auxili nostre i escut que ens protegeix. 
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; 
aquesta és l'esperança que posem en vós. R.

Germans, tots els qui viuen portats per l'Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» Així l'Esperit s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'hi acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

¿Per què avui dia sembla que costi tant parlar de Déu?, ¿perquè Aquell de qui depèn la nostra existència no ocupa en el nostre pensament ni en la nostra boca el lloc que li correspon? Vaig llegir fa anys, quan encara era seminarista, un llibre titulat Parlar de Déu resulta perillós, escrit per Tatiana Goritxeva, una professora universitària russa de Leningrad –actualment Sant Petersburg–, filla d’uns alts funcionaris del Partit Comunista que es va convertir al cristianisme i que, l’any 1980, va haver d’exiliar-se a l’Europa occidental per evitar ser deportada a Sibèria. En aquest llibre deia que parlar de Déu a l’antiga Unió Soviètica era perillós perquè ho podies perdre tot, podies ser empresonat i fins i tot la teva vida corria perill; i que s’havia emportat una trista sorpresa quan va descobrir que també era perillós parlar de Déu a l’Europa occidental, perquè Déu no estava de moda, et podien prendre per una persona fanàtica o per una mena de relíquia del passat i veure’t marginat de molts àmbits. En tot cas, hom podia parlar de l’home i dels valors humans. Però, ¿què és en realitat l’home i els seus valors sense una referència explícita i transcendent a Déu? ¿Per què sembla que la societat en què vivim ignori Déu o no reconegui el lloc que li correspon? ¿Perquè Déu no compta en la vida de moltes persones, fins i tot d’algunes que estan batejades i es diuen cristianes?

Certament, avui dia costa parlar de Déu. Hi poden haver causes diverses: Una pot ser perquè la major part dels cristians no es consideren teòlegs d’ofici ni predicadors professionals; tanmateix, la més alta teologia és la relació amb el Senyor per mitjà de la pregària sincera i profunda, i això sol es trasllueix en els mateixos gestos de la vida. Una altra pot ser perquè moltes explicacions que havíem rebut sobre Déu no ens satisfan, perquè les veiem superficials o allunyades de la nostra vida. Una altra pot ser perquè tenim els nostres alts i baixos en la vida de fe. I una altra, encara, pot ser perquè tendim a posar Déu al nostre servei, dins d’aquella visió del cristianisme segons la qual cadascú pren el que vol i quan vol, d’acord amb el propi gust i les pròpies necessitats. Tot això i altres causes més que podríem afegir, tenen la seva arrel en què no estimem Déu sobre totes les coses, no acabem de confiar prou en Ell i sempre ens volem guardar un roc a la faixa; en què no ens deixem il·luminar prou per l’Esperit Sant que vol ajudar-nos a comprendre, tot introduint-nos en el misteri de Déu i infondre en nosaltres les paraules adients per donar raó de l’esperança a tothom qui ens la demani.

Per tot el que hem dit fins ara, veiem que cal parlar de Déu, que cal que donem testimoniatge d’Ell, perquè cap cristià no està dispensat de donar raó de l’esperança que hi ha en ell o que hauria de tenir. Els nostres horitzons cristians sobre l’home i el món no s’acaben en allò que veiem i palpem. Estan oberts a l’esdevenidor, no s’aturen en el nostre món per més formós que sigui, ni esperem un més enllà que sigui la pura sublimació del que desitgem i no obtenim en la vida present. El més enllà en què creiem és Déu, però no un Déu qualsevol, fet a la nostra mida, sinó el Déu que és el Pare de Nostre Senyor Jesucrist i que es manifesta en l’acció i l’autoritat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. És aquesta la fe que dóna al viure cristià allò que té més d’essencial i propi, ja que la caritat amb la qual hem de posar en obra la nostra fe només pot portar aquest nom si és moguda per l’Esperit d’Amor que procedeix del Pare i del Fill. Ja a l’Antic Testament, el poble d’Israel celebrava la grandesa del Senyor, l’únic Déu, perquè Ell és el Creador de l’Univers i el Senyor absolut de totes les coses; però celebrava també la seva condescendència i el seu amor envers els homes: Déu és el Pastor que va a la recerca de les seves creatures per ajudar-les, defensar-les del mal i atreure-les cap a Ell. Israel ho va experimentar molt àmpliament: Déu el va elegir perquè fos el seu poble, el va treure de l’esclavatge d’Egipte amb prodigis admirables, li va oferir la seva aliança i li va concedir el privilegi de sentir la seva veu i de gaudir a la seva presència. Tanmateix, el nou Poble de Déu, l’Església, gaudeix d’uns privilegis encara més grans, fruits de l’encarnació del Fill de Déu i de la seva Passió, Mort i Resurrecció. Amb la vinguda de Jesucrist, Déu es revela en el misteri de la seva vida íntima i de la perfecció i fecunditat del seu acte de coneixement ple d’amor, per mitjà del qual aquell que és Pare engendra el Verb i és comunió de la qual procedeix l’Esperit Sant. I la cosa més admirable és que Déu entra ja en relació amb els homes no només com a únic Senyor i Creador, sinó també com a Trinitat: el Pare ens estima com a fills en el seu Fill únic en la comunió de l’Esperit Sant. Aquest privilegi no està reservat pas a un sol poble, sinó que s’estén a tots els homes que acceptaran l’Evangeli. Per això Jesucrist ens va donar aquesta gran comissió abans de pujar al cel: «Aneu a tots els pobles, feu deixebles, bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he dit».