Diumenge 12 durant l'any

Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. 
Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, 
com terra eixuta sense una gota d’aigua. 

R. Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu. 

Jo us contemplava al vostre santuari quan us veia gloriós i poderós. 
L’amor que em teniu val més que la vida; 
per això els meus llavis us lloaran. R. 

Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. 
Saciat del bo i millor, us lloaré amb el goig als llavis. R. 

Perquè vós m’heu ajudat, i sóc feliç sota les vostres ales. 
La meva ànima s’ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà. R.

Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.» I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

Vós sou el Messias, l’Ungit de Déu

            Penso que els cristians no acostumem a aturar-nos per pensar ni respondre a aquesta pregunta decisiva que un dia va fer Jesús als seus deixebles i que avui ens fa a cadascun de nosaltres: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» La resposta ha de ser personal, perquè ningú no pot parlar en nom meu; encara que a la major part de nosaltres ens batejaren de molt petits i l’Església ens va prestar la seva fe, en fer-nos adults no hi pot haver una fe per procurador, sinó que som cadascun de nosaltres, personalment, els qui hem de respondre. Avui se’m pregunta què dic jo sobre Jesucrist, no què diuen els concilis, què prediquen els diaques, els preveres, els bisbes i el Papa, o què expliquen els teòlegs. Tot el que ells diuen està molt bé i és exacte, però jo no em puc sentir satisfet d’anar-ho repetint com un papagai, sinó que, fonamentat en allò que l’Església m’ha anunciat i ensenyat i en comunió amb ella, he d’interioritzar i fer meus l’anunci i l’ensenyament que he rebut, fins al punt d’expressar una relació personal amb Jesucrist.

Una sèrie de circumstàncies històriques ha pogut embolicar molt les coses, però no podem oblidar que la fe cristiana no és simplement l'adhesió a una fórmula o a un grup religiós, sinó la nostra adhesió personal a Jesucrist i el nostre seguiment del seu Evangeli. Per ser cristià, no n’hi ha prou de dir: «Jo crec en allò que creu l'Església», si no que cal que em pregunti si jo crec a Jesucrist, si compto amb Ell, si recolzo en Ell la meva vida. No m'estan preguntant què penso sobre la doctrina moral que Jesús va predicar, sobre els ideals que va proclamar o els gestos admirables que va realitzar. La pregunta és més profunda: ¿Qui és Jesucrist per a mi? És a dir, ¿quin lloc ocupa en la meva experiència de la vida? ¿Quina relació mantinc amb Ell? ¿Com em sento davant la seva persona? ¿Quina força té en la meva conducta diària? ¿Què espero d'Ell?

Jo no puc contestar responsablement a la pregunta que Jesús m’adreça sense descobrir-me a mi mateix qui sóc jo i com visc la meva fe en Ell. Precisament, en això consisteix la responsabilitat: en ser capaç de respondre per mi mateix. Ben sovint, no ens adonem de fins a quin punt vivim la nostra fe per inèrcia, seguint actituds i esquemes infantils, sense créixer interiorment, tal vegada sense arribar mai a una decisió personal i adulta davant Déu. De vegades ho comparo amb la imatge d'uns nuvis que vénen a casar-se portant els vestits de la primera comunió; resultaria una imatge ridícula veure persones adultes amb roba infantil: formes i colors poc adients, mesures curtes i indumentària que se'ls ha quedat petita i ja no els hi cap; doncs així passa amb la fe de molts cristians, que s'ha quedat en la fe que tenien quan van fer la primera comunió, que era escaient per a aquella època, però que ara se'ls ha quedat completament desfasada. De poc serveix avui seguir confessant rutinàriament les diverses creences cristianes si no coneixem per experiència què és la trobada personal amb aquest Déu revelat i encarnat en Jesucrist. La nostra fe cristiana creix i s'enrobusteix en la mesura en què descobrim per experiència personal que només Jesucrist pot respondre plenament les preguntes més vitals, els anhels més profunds, les necessitats últimes que portem en nosaltres. D'alguna manera tot cristià hauria de poder dir com a sant Pau: «Jo sé molt bé de qui m’he fiat» (2Tm 1,12).