Diumenge 16 durant l'any

En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent.» Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.» Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.» Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?» Abraham respongué: «És dintre la tenda.» Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.»

Qui podrà viure a la muntanya sagrada? 
El qui obra honradament i practica la justícia, 
diu la veritat tal com la pensa; 
quan parla, no escampa calúmnies. 

R. Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra? 

Mai no fa mal al proïsme, ni carrega a ningú res infamant, 
compten poc als seus ulls els descreguts, 
honra i aprecia els fidels del Senyor. R. 

No fia els seus diners a interès, 
ni es ven per condemnar cap innocent. 
El qui obra així mai no caurà. R.

Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri i secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafagada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.» El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

Ben sovint sentim la queixa de no tenir temps per a res, fins i tot nosaltres mateixos l’hem expressada de tant en tant. Dissortadament sembla que sigui veritat, si partim del muntatge que la societat consumista ens ha fet de la vida. El fet de tenir més mitjans no ens ha ajudat pas a crear una comunicació més gran com semblaria que hauria de ser, sinó més aviat tot el contrari: ha augmentat la incomunicació entre les famílies i les persones, afavorida sobretot per la televisió, internet i les xarxes socials, perquè ens sumim en les amistats i relacions virtuals i oblidem la realitat de les persones que tenim al costat; tenim milers d’amics i seguidors a les xarxes socials i en canvi desconeixem els veïns del replà; som capaços d’explicar la nostra vida i miracles a algú que acabem de conèixer a internet –o millor dit, de qui acabem de tenir notícia de la seva existència, més que no pas de conèixer–, i tanmateix som molt reservats envers els nostres familiars i amics de tota la vida. Avui, tant l’escena de l’Evangeli com el passatge del llibre del Gènesi en el qual se’ns mostra l’acolliment d’Abraham a Déu que se li apareix sota la forma de tres personatges, ens presenten el valor de l’hospitalitat i de la comunicació, i ens mostren, a més, la importància i la necessitat de mantenir una relació humana i personal amb el proïsme. Jesús mateix va emprar molt de temps dialogant amb les persones; va fer que molts es trobessin i parlessin, creant lligams entre ells. No podem pas oblidar que el Senyor va començar la seva obra convidant la gent a la conversió i creant el grup de deixebles i apòstols que cristal·litzaria en l’Església del Nou Testament, la nostra Església. El valor de l’hospitalitat demana avui un esforç especial a causa de la tendència de la societat actual a tancar l’home en ell mateix, en els seus interessos, en les seves ocupacions, en el seu desig de fer i de tenir moltes coses, oblidant el valor de la convivència acollidora, gratuïta, festiva i fonda; cal reaccionar davant de tanta deshumanització.

            Jesús, en el seu camí vers Jerusalem, entra a la casa d’una família amiga, allí Marta l’acull i s’ocupa del treball domèstic, mentre que Maria, asseguda als peus de Jesús, escolta les seves paraules. Davant la protesta de Marta, que es veu depassada per la feina, Jesús diu unes paraules importants: «Maria ha escollit la part millor». ¿Què vol dir? Que l’actitud del deixeble ha de ser rebre i acollir Jesús en la seva vida, escoltar-lo i fer-se seguidor seu. Ens adonem que el comportament d’ambdues germanes és divers. Marta simbolitza la feina repetida i aclaparadora que ens fa esclaus de les coses i ens impedeix de viure de debò el misteri de la vida que ens envolta. Marta és la persona que sempre està fent coses, esclava del seu treball, abocada a l’exterior, a omplir el temps per evitar de sentir una sensació de buidor que la envaeix quan cessa de la seva activitat. Se n’oblida que és una persona, algú que té dret i obligació de pensar una mica, de reflexionar sobre qui és i per a què viu i treballa, quin sentit li ha de donar a la seva existència. És una màquina que no para, com tantes persones de la nostra societat que viuen per fer coses, però sense saber per a què ni per què les fan. Viu desprevinguda, atrapada entre els seus estris. Més que una persona activa, és una persona agitada i aclaparada. Representa tots els qui viuen, de bona voluntat, una fe superficial, cosificada i materialitzada.

            En canvi, Maria, quan Jesús arriba a casa seva, ho deixa tot de costat, s’asseu als seus peus i obre el seu cor a la paraula del Senyor. Se n’adona que ha d’aprofitar bé el temps, ja que molt possiblement no es tornarà a repetir l’oportunitat que se li presenta. Maria vol aprendre a veure la vida des de Déu, i sap que les preocupacions quotidianes poden ofegar la seva existència, cosificar-la i embrutir-la; per això resta als peus del Senyor. Certament que haurà d’actuar, però la seva acció no serà un activisme cec, perquè estarà fonamentada en la paraula que ha escoltat. Potser farà les mateixes coses de sempre, però amb un altre sentit, sabent quan ha de perdre quelcom de secundari perquè no es perdi el més important. Maria és exemple del creient, de l’home de fe, del deixeble que segueix Jesús. Ha après a valorar les coses que realment tenen valor, allò que no li serà pas pres perquè ho té dins seu i forma part del seu mateix ésser. Maria és la qui té temps de preguntar-se: ¿Qui sóc?, ¿què vull i què cerco?, ¿cap a on vaig? No és pas una persona mandrosa que perd el temps mentre els altres treballen. Tampoc no és una inconscient: està en situació de recerca i sap on trobarà la resposta als seus interrogants, per això adreça els ulls a Jesús com a Senyor, en recerca d’una resposta completa als seus anhels.