Diumenge 19 durant l'any

Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

Justos, aclameu el Senyor, 
fareu bé de lloar-lo, homes rectes. 
Feliç la nació que té el Senyor per Déu, 
feliç el poble que ell s’ha escollit per heretat.

R. Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat. 

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, 
els qui esperen en l’amor que els té; 
ell els allibera de la mort, 
i els retorna en temps de fam. R. 

Tenim posada l’esperança en el Senyor, 
auxili nostre i escut que ens protegeix 
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; 
aquesta és l’esperança que posem en vós. R.

Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar. Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.]

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor. »Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.» [Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]

 

 

A mesura que avança l'Evangeli de sant Lluc, avança també el camí de Jesús cap a Jerusalem. Jesús és el gran caminant que obre una bretxa en la història, confiat en la paraula del Pare. Tot home és un caminant, un pelegrí en el desert de la vida; ha de caminar, perquè qui no camina es mor, mentre que el qui camina avança i podrà arribar a la seva meta. Hem de caminar sense aturar-nos: avui, demà i sempre, fins que arribi la mort per rubricar que, efectivament, som hostes i pelegrins a la terra. Per això Jesús torna a insistir avui en el tema de la vigilància, que es va entrellaçant amb la qüestió del judici diví. El nostre caminar per la terra no és un viatge turístic, sinó que es tracta d'una travessia necessària per arribar a la vida en plenitud, i és també un servei que prestem als qui caminen amb nosaltres.

Al mateix temps, Jesús al·ludeix a la necessitat de vigilar constantment, sobretot als moments més crítics de la vida; feliç d’aquell que mai no baixarà la guàrdia, perquè el Se-nyor es pot presentar en qualsevol moment. ¿Què significa això?, ¿què representa l'arribada del Senyor a hores tan intempestives? Aquestes preguntes i les seves respostes estan relacionades amb el sentit de la vida, ja que cada dia i cada hora tothom es troba davant la responsabilitat d'«estar despert» en la seva consciència humana. Això no vol dir que haguem estar obsessionats per la mort, pel judici o per evitar un pecat, o que hem d’estar tot el temps pensant en Déu i en el més enllà, com en alguna època s'exigia als novicis. Però tampoc no vol dir que haguem de caure en l'extrem oposat, el dels qui creuen que ja tindran temps algun dia per pensar en coses més serioses i transcendents. Entre l'obsessió malaltissa i la despreocupació inconscient ha un camí intermedi de serena maduresa davant la vida. La vigilància cristiana no ens exigeix tampoc que ens tanquem en una cabina asèptica que ens aïlli del món i els seus perills. Només amb els peus a la sorra podem caminar pel desert. O com suggereix Jesús: els criats han d'esperar al seu senyor dins de la finca estant; l'amo ha d'esperar al lladre nocturn dins de la casa estant. No és fugint del món com ens acostem a Déu. Per tant: cadascú ha de mantenir aquesta vigilància allà on viu i treballa; sense fugir de la realitat quotidiana sinó, com suggereix la paràbola final de l'evangeli d'avui, realitzant conscientment el seu paper en la comunitat.

A mesura que els anys avancen, l'home vigilant descobreix el veritable horitzó de la vida. Com més ens hi endinsem, amb l'experiència dels anys i dels esdeveniments viscuts, més madurem en la realitat del viure. Mai no podem dir "prou" en el creixement interior. El procés només finalitzarà quan arribi el dia del Senyor. Mentrestant, pensem que cada dia és del Senyor. A la celebració litúrgica proclamem la paraula de Déu, i ho fem no per recordar el que Jesús va fer o va dir en el passat, sinó per enfrontar-nos avui amb nosaltres mateixos a la llum el seu missatge, sempre actual. No venim per estudiar la Bíblia, sinó per mirar la nostra vida a la llum del missatge de Crist; i això demana que hom posi una mica d’ell mateix, de reflexió i esforç, perquè el missatge adquireixi actualitat, perquè en té, i molta.

L'home no és l'amo absolut de la seva vida, sinó tan sols un administrador. En efecte, hem rebut la vida de Déu, una vida que es relaciona amb els altres membres de la comunitat humana. Per tant, no hi ha lloc ni per a la mandra ni per al malbaratament. Som al món complint un servei, que si és servei al Regne de Déu, és per això mateix, servei a la humanitat. D'aquí la responsabilitat històrica i pròpia de cada un de nosaltres. La bondat de l'home no rau en la màxima de «no fer mal a ningú», sinó en viure intensament la vida com un servei joiós a la comunitat. Davant la pregunta dels apòstols, Jesús subratlla que hom ha d'administrar la seva existència de tal manera que pugui sentir-se responsable de la seva vida. I no pot haver-hi responsabilitat quan d’altres són els qui organitzen la nostra vida, o quan fem quelcom sense saber per què ni per a què. Jesús explica que l'administrador sap el que vol el seu amo i això ens ha de portar a viure amb fidelitat a l'Evangeli. ¿Quina és la voluntat de Déu per a la meva vida?