Diumenge 2 de Quaresma

En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.» Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?» Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.» Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»

El Senyor m’il·lumina i em salva, 
¿qui em pot fer por? 
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, 
¿qui em pot esfereir? 

R. El Senyor m’il·lumina i em salva. 

Escolteu el meu clam, Senyor, 
compadiu-vos de mi, responeu-me. 
De part vostra, el cor em diu: 
«Busqueu la meva presència.» R. 

Arribar davant vostre és el que vull, 
Senyor, no us amagueu. 
No sigueu sever fins a rebutjar el vostre servent, 
vós que sou el meu ajut. R. 

N’estic cert, fruiré en la vida eterna de la bondat que em té el Senyor. 
Espera en el Senyor! Sigues valent! 
Que el teu cor no defalleixi! 
Espera en el Senyor! R.

Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals. Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers. Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar

Una vegada vaig llegir en l’obra d’un autor espiritual contemporani que la Quaresma és com un llarg temps d'Exercicis espirituals per a tota la comunitat cristiana. Crec que és una afirmació encertada, puix que el temps quaresmal ens convida a la reflexió i a intensificar la pregària. Durant la Quaresma ens cal recordar la promesa que Déu ens ha fet. De la mateixa manera que Jesús i els apòstols fan una aturada en el camí i viuen l'experiència de la Transfiguració, també nosaltres cal que ens aturem uns moments enmig del tràfec de la vida per adonar-nos d'on venim i quin és l'horitzó vers el qual ens adrecem. De vegades ens passa que els arbres no ens deixen veure el bosc i ni tan sols el camí. És el que li succeïa a Abram. Recolzat en la promesa de Déu, havia sortit feia anys del seu país d'Ur de Caldea; però el temps anava passant i el compliment de la promesa no arribava. Enmig d'aquella circumstància, necessitava que Déu li confirmés aquesta promesa i li donés alguna garantia de la seva realització. Nosaltres experimentem també quelcom de semblant, perquè això forma part de les limitacions humanes: de tant en tant necessitem confirmar que allò que fem té sentit, que no estem treballant en va ni sembrant a l'aire. La pregunta d'Abram, «¿Quina garantia me'n doneu, Senyor?», és similar a la que de vegades ens fem nosaltres: «En el món d’avui, ¿val la pena ser cristià i viure segons l'Evangeli?». La confirmació a aquesta pregunta s'esdevé en la trobada personal amb Déu, en el silenci i en la pregària.

La Transfiguració té lloc en el camí que duu a Jerusalem. Jesús sabia el que succeiria; els apòstols potser ho albiraven, però no s'atrevien a preguntar. Havia passat el temps de les multituds i l'oposició dels fariseus i de les autoritats anava augmentant. Davant d'aquests fets i la possible pregunta que podia qüestionar la condició de Jesús com a Messias, –¿serà realment Jesús el Messias?–, el Mestre i els deixebles s'aturen a fer el seu recés i a pregar. Jesús i tres deixebles escollits, Pere, Jaume i Joan, pugen a una muntanya i, allí dalt, en aquell moment de silenci té lloc la confirmació del designi de Déu: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo». Una confirmació que ve acompanyada per la presència de Moisès i Elias, representants de la Llei i dels profetes respectivament.

Avui, tot acompanyant Jesucrist en la seva transfiguració, ha de ser per a nosaltres un dia en el qual la nostra fe es vegi confirmada. No només val la pena seguir Jesús, sinó que aquesta és la nostra alegria més gran. «¡Què n’és de bo Jesucrist, què n’és de formosa una vida segons l’Evangeli!», deia Mons. Alfred Ancel, un sant bisbe francès del segle passat que morí l’any 1984. Ser cristià és una joia immensa, perquè, com diu Sant Pau, som ciutadans del cel, hem estat configurats al cos gloriós de Jesucrist i la nostra naturalesa humana ha estat divinitzada en el Baptisme i en la participació en els altres sagraments. Aquesta és la promesa, encara no s'ha realitzat en la seva plenitud, però ja es va complint, de mica en mica, al llarg de la nostra vida. La resplendor de la Transfiguració és una anticipació, una garantia, puix que nosaltres també som fills estimats de Déu. En aquest episodi, Jesucrist es manifesta tal com Ell és en realitat, Fill de Déu gloriós, i alhora ens mostra el que nosaltres estem cridats a ser: fills de Déu en Ell. En la celebració de l’Eucaristia estem compartint ara una experiència forta amb el Senyor, com aquell dia la van compartir els tres apòstols escollits. Com ells van haver de baixar després de la muntanya per anar a Jerusalem, així nosaltres, en sortir de la celebració, caldrà que tornem al camí de la vida quotidiana i donem testimoniatge de la nostra fe, però, això sí, plens de joia i d'esperança.