Diumenge 2 d'Advent

Jerusalem, treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu. Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu, posa’t al front per diadema la glòria de l’Etern. Déu farà que sota el cel es vegi pertot arreu la teva resplendor i tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. Alça’t, Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient i veuràs com, per ordre del Sant, es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria recordant l’obra de Déu. Quan van sortir de tu, caminaven escortats d’enemics, però ara Déu te’ls retorna portats gloriosament com en un tron reial. Déu ordena que s’abaixin els turons més alts i les muntanyes perpètues, que s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra, perquè Israel camini segur sota la glòria de Déu. Fins els boscos i tots els arbres aromàtics faran ombra a Israel per manament de Déu. Déu conduirà Israel, ple d’alegria, a la llum de la seva glòria, amb aquella bondat i aquell amor que li són propis.

Quan el Senyor renovà la vida a Sió
ho crèiem un somni;
la nostra boca s’omplí d’alegria,
de crits i de rialles.

R.: És magnífic el que el Senyor a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem!

Els altres pobles es deien: «És magnífic
el que el Senyor fa a favor d’ells.»
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem! R.

Renoveu la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega. R.

Sortien a sembrar tot plorant,
emportant-se la llavor;
i tornaran cantant d’alegria,
duent a coll les seves garbes. R.

Germans, sempre que prego per vosaltres la meva oració és plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui. Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist.
Déu és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres, per l’amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea, Herodes era tetrarca de Galilea, Felip, el seu germà ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies ho era d’Abilena, durant el pontificat d’Anàs i Caifàs, Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert, i anà per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats.
Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.»

Tothom veurà la salvació de Déu

En el transcurs de l’Advent se’ns presenten testimonis que ens parlen de Déu i la seva obra. La Paraula de Déu ens posa avui davant dels ulls uns personatges escollits entre aquells que, sigui com a profetes, heralds o apòstols, han estat impulsats per l’Esperit a parlar de la veritat. Tot escoltant-los, ens disposarem a preparar la vinguda del Senyor i a celebrar més intensament el Nadal. Baruc, amic i secretari del profeta Jeremias, ajuda el poble d’Israel a aixecar la moral en una situació dissortada de captiveri a Babilònia i li comunica que Déu mai no abandona el seu poble i que molt aviat Jerusalem veurà la salvació: cal preparar-se i estar a punt per quan arribi el gran dia. Sant Pau, amb el seu testimoniatge, exhorta la comunitat de Filips a viure segons el coneixement del Crist i a créixer en la fe, ¿no és també una bona exhortació per a nosaltres? Però especialment significatiu és el testimoniatge de Joan Baptista, el precursor, i a ell em vull referir avui.

Joan rep la Paraula de Déu per comunicar-la als homes, i ho fa en un doble sentit: rep un missatge diví per preparar la vinguda del Messias i acull el qui és la Paraula i el presenta al món. I això succeeix en un context històric: l’evangelista ens parla de personatges importants d’aquell temps, dels quals els noms d’alguns han perdurat, mentre que els d’altres han quedat mig oblidats o oblidats del tot. No obstant, els noms d’uns i altres tenen en comú l’haver deixat un mal record. Amb més bon o mal record, Déu ho jutjarà, molts noms de gent important han brillat al llarg dels temps, també en la nostra època, i això podria fer pensar equivocadament que els homes som els amos de la història. És cert que -encara que la major part de nosaltres no arribem a fer-nos famosos- som protagonistes del desenvolupament de la història i l’anem construint, però és Déu qui la condueix, perquè Ell n’és l’amo; i això ens hauria de donar una gran esperança. Enmig dels esdeveniments històrics i dels fets que s’escapen als nostres càlculs, Déu es manté fidel i tot ho duu endavant cap a la nostra salvació. Bona prova d’això és que els poderosos de llavors han callat per sempre, mentre que la veu de Joan Baptista, mort per la veritat, continua ressonant.

La veu de Joan va començar a ressonar al desert i ha arribat als nostres dies. Des del punt de vista merament humà, sembla absurd anar a predicar al desert. Qualsevol orador que volgués tenir un bon auditori l’aniria a cercar allà on acostuma a haver-hi molta gent, però no al desert, ¿a qui de nosaltres se li acudiria? Tanmateix, eren moltes les persones que anaven al desert per escoltar Joan Baptista i convertir-se. ¿Per què al desert predicava Joan i no a les places de Jerusalem o als pòrtics del temple on acudia tanta gent, a diferència del que més tard faria Jesús? Qui ha visitat Terra Santa i ha caminat per l’inhòspit desert de Judea comprèn molt bé la dura experiència del poble hebreu durant la marxa cap a la terra promesa; però fou precisament en el desert on Israel es va forjar com a poble de Déu i va comprendre la seva missió. Els profetes no predicaven només amb paraules, sinó també amb signes, i molts d’ells sorprenents. En predicar al desert, Joan invitava al poble a tornar als seus orígens, a sentir-se veritablement poble de Déu, amb el que això comportava, a deixar la mandra, la por i els càlculs humans, i a obrir nous camins. Avui Joan ens invita a nosaltres a sortir al desert, a treure’ns de sobre tot allò que és secundari i, fins i tot innecessari, per obrir noves vies i cercar nous horitzons: els del Regne de Déu, que comença a manifestar-se amb la vinguda de Jesucrist.