Diumenge 2 de Nadal

La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, s’enalteix enmig del poble, s’admira d’ella mateixa en la reunió santa, fa el seu elogi davant la multitud dels elegits i entre els beneïts es proclama beneïda, dient: «El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat, treu nous plançons entre els meus elegits.” »M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat; estaré per sempre en la reunió dels sants.»

Glorifica el Senyor, Jerusalem, Sió, 
canta lloances al teu Déu, 
que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills. 

R. El qui és la paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. 
O bé: Al·leluia. 

Manté la pau al teu territori
i et sacia amb la flor del blat. 
Envia ordres a la terra, 
i la seva paraula corre de pressa, no es detura. R. 

Anuncia les seves paraules als fills de Jacob, 
als fills d’Israel els seus decrets i decisions. 
No ha obrat així amb cap altre poble, 
no els ha fet conèixer les seves decisions. R.

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota maena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants.

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

La Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle

En comparació amb els altres temps litúrgics, el Nadal és un temps breu, però intens, ple de celebracions i vivències. ¿No és veritat que potser aquest ritme tan intens, en què es precipiten també les celebracions familiars i socials, ens pot portar a un cert cansament, o fins i tot a donar una gran importància als actes profans per sobre de les cerimònies litúrgiques en les quals ens trobem com a membres de la gran família dels fills de Déu? Avui, en aquest segon diumenge després de Nadal, l’Església ens convida a reposar una mica i a centrar-nos en el gran esdeveniment que estem celebrant i vivint mitjançant una actitud més contemplativa. Avui no és cap festa concreta, com puguin ser-ho Nadal, la seva Octava, la Sagrada Família, Santa Maria en el primer dia de l’any, o l’Epifania, sinó que simplement és diumenge: el dia del Senyor per excel·lència, per sobre de les festes d’entre setmana, com Sant Esteve o els Sants Innocents. És un diumenge que, dins del marc del Nadal, ens presenta una faceta molt formosa del misteri del Crist, una faceta que no té res d’abstracte ni d’ideològic: El Déu Pare que tot ho ha creat ha entrat en la història concreta dels homes per mitjà de la persona del seu Fill. Aquest Fill ha estat anunciat a l’Antic Testament com la Paraula definitiva de Déu, una Paraula que s’ha fet carn i ha establert la seva morada entre nosaltres.

En Jesús tot és Paraula: els seus fets i les seves mateixes converses, però Ell mateix és Paraula. A través d’Ell veiem Déu, experimentem la misericòrdia del Pare i assolim el coneixement viu de com és Déu mateix, un Déu ben divers de com l’imaginem o el presentem els homes. Les lectures que hem escoltat són un repàs a la història de la salvació, entre claus diverses, però amb un mateix contingut: el designi de salvació de Déu Pare es realitza en Jesús, el Fill encarnat i es fa actual entre nosaltres per l’acció de l’Esperit Sant. Per mitjà de Jesucrist, que, en néixer com a home, entra a formar part de la realitat creada, tot el món s’omple de la salvació de Déu i reneix a l’esperança. L’entrada del Crist en el món és la revelació de Déu, una revelació que podem conèixer i acollir personalment.

Tanmateix, per a molts aquesta Paraula, que és el Crist, no té cap sentit. Déu és per a ells un record difús de la infantesa o una idea sorgida davant la impotència o el dolor. Déu queda fora de la vida de moltes persones. L’ateisme i la indiferència religiosa no és avui el problema d’uns quants, de gent rara, sinó que és un fet molt estès i que afecta cada dia a un major nombre d’homes i dones. «Déu, ¿per a què serveix?», ens hauran preguntat més d’un cop. ¡Quantes vegades els creients ens hem d’enfrontar amb una apreciació de Déu falsa i utilitarista que estaria disposada a acceptar-lo com el recurs davant els casos desesperats, o com una agencia d’assegurances miraculosa que tot ho resol! Davant d’aquesta idea de Déu tan pobra, cal que ens atansem al testimoniatge de Jesús: «Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat»

La celebració eucarística és el moment en què els creients en el Déu Pare de Nostre Senyor Jesucrist experimentem el que vol dir conèixer Déu a través de Jesús. La Paraula proclamada és revelació, però també ho és el Cos i la Sang del Senyor que mengem en caritat fraterna. Tots som cridats a alimentar-nos en aquest banquet renovat que la Saviesa de Déu ens prepara. La comunitat cristiana és dipositària i continuadora de la missió de Jesús. A l’arrel de l’ateisme i de la indiferència de molts hi ha un testimoniatge insuficient o nul del missatge cristià. Cal aleshores mostrar el rostre autèntic de Déu en la vida professional, familiar i social. Els cristians som cridats a ser el rostre del Crist, a través nostre hom albirarà també el rostre de Déu. Nodrits pel Pa de la vida –Paraula i Eucaristia– som testimonis del qui ha vingut a plantar el seu tabernacle entre els homes.