Diumenge 20 durant l'any

En aquells dies, alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei: «Que Jeremies mori d’una vegada. Aquest home no fa sinó desmoralitzar els guerrers que queden a la ciutat i tots els restants del poble. Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.» El rei Sedequies els respongué: «Està a les vostres mans.» El rei era incapaç de negar-los res. Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. L’hi baixaren amb unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang; Jeremies quedà enfonsat en el fang. Llavors Abdemèlec, un home del palau reial, anà a trobar el rei a la porta de Benjamí i li digué: «Rei, senyor meu, no està bé això que aquests homes han fet amb el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i ara, que ja no hi ha pa a la ciutat, es morirà allà dintre de fam.» Llavors el rei donà aquesta ordre a Abdemèlec, el cusita: «Emporta’t tres homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no es mori.»

Tenia posada l’esperança en el Senyor, 
i ell, inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu clam. 

R. Senyor no tardeu a defensar-me. 

M’ha tret fora del fang, 
del llot on em moria, 
ha posat els meus peus sobre la roca,
i m’hi sento segur. R. 

Ha inspirat als meus llavis un càntic nou, 
un himne de lloança al nostre Déu;
tots els qui ho han vist, se n’admiren, 
i confien més en el Senyor. R. 

Ara sóc un pobre desvalgut, 
però el Senyor pensa en mi. 
Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu, 
Déu meu, no trigueu més. R.

Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

Els profetes no són només els qui prediuen el futur, sinó els qui parlen en nom de Déu. Són persones temudes i odiades per uns i exaltades per uns altres, sempre polèmiques, lliures davant de tothom i de tot, principalment davant dels opressors. Per això molt sovint acaben malament. Els profetes apareixen, sobretot en moments conflictius i difícils i consagren llur vida a mantenir la religió veritable de Déu, que es fonamenta en la justícia i la igualtat. Els profetes mantenen l’esperança del poble en un futur millor per a tots els desheretats de la terra; tots saben que aquest dia arribarà. Els profetes tenen també la missió d’accentuar el pol oposat al que està de moda, d’anar contracorrent; d’aquí ve la seva conflictivitat. Els homes oscil·lem constantment d’un extrem a l’altre. Els cristians hem de ser diferents del món, però no podem ser-hi absents, i això ens mena a patir els mateixos vaivens, al risc continuat de perdre la pròpia identitat. En unes èpoques hom insisteix en l’obertura al món, amb la qual cosa de tant “ser-amb” correm el risc de “ser-com”. En unes altres hom posa l’accent en les diferències i en la ruptura, amb el risc de viure arreplegats en nosaltres mateixos.

¿Quines pistes ens servirien avui per discernir un profeta? Una mirada sobre el nostre món ens descobreix una societat delerosa de béns materials, de plaer sexual que confon amb l’amor; una societat que defuig l’esforç i en la qual és gairebé total l’absència de Déu i de la religió; una societat que camina vers l’autodestrucció. Una societat així no pot pas ser feliç. Quan desperti, cercarà sortides i tindrà necessitat de profetes, els quals hauran d’estar preparats per presentar-li una alternativa que pugui omplir el seu cor, massa gran per a les petites coses que li pot oferir aquest món. Els profetes d’avui hi seran entre els qui viuen el celibat o la virginitat, com a signe del Regne venidor; entre els contemplatius, testimonis de gratuïtat, que la societat no pot rebutjar mai per considerar-los inútils i improductius; entre els no-violents actius; entre els qui viuen despresos dels béns materials i dels diners; entre els qui creuen en la transcendència tot vivint des d’ella els esdeveniments humans; entre els qui s’entreguen a la causa de la justícia i de la llibertat; entre els esposos que viuen fidelment llur amor i entrega mútua… Heus ací les actituds i els exemples que ens impressionen i commouen fins al punt de voler-los viure també nosaltres.

Però molt sovint hem confós l’anunci de l’Evangeli amb altres coses i ens hem oblidat del missatge que havíem de transmetre. Avui ens hem adonat que el llenguatge de Jesús és molt dur. Si llegim acuradament el passatge evangèlic d’avui ens quedarem desconcertats, ja que Jesús empra un llenguatge que molt probablement nosaltres no fem servir. Ell, com autèntic profeta, no intenta de fer content ningú, ni desvetllar l’interès dels entesos, ni contemporitzar. Sempre vol deixar clara la seva missió, aprofundir en els aspectes que tendim a oblidar. Jesucrist anuncia el Regne de Déu, no fa màrqueting . «He vingut a calar foc a la terra, ¡i com voldria ja veure-la cremar!» La metàfora del foc es fa servir molt, amb significats que poden indicar purificació, renovació, amor, anhel, finalitat. En el llenguatge bíblic i apocalíptic  significa també judici, que representa la fi d’un món i l’inici d’un altre. Amb aquesta expressió, Jesús ens vol manifestar la seva actitud interior: la de l’home que viu de la seva vocació i missió, en la qual posa tot el seu cor i el seu esperit. Jesús és el portador del foc de Déu sobre la terra; aquest foc de Jesús és el mateix Regne de Déu que comporta en ell mateix un element destructor del pecat, no de l’obra de l’home. És el foc que, unit a l’aigua, engendra una nova raça d’homes, segons el model de Déu: Jesucrist, en proclamar un missatge que era foc, situava les consciències davant llur pròpia veritat profunda.

¿Què succeeix si aquest foc no s’encén? No s’encén quan vivim el cristianisme com a rutina, com un agregat més de la societat, quan convivim sense oposar-nos a les estructures que creen en la humanitat un estat d’injustícia, de fam, d’atur, de violació dels drets humans… Jesús va encendre un foc i ens invita a mantenir-lo ardent; un foc que hauria de cremar dins de l’Església tantes coses inútils, tants organismes estèrils i paralitzadors, tantes paraules buides, tants negocis estèrils o fins i tot bruts… Un foc que ens ha d’il·luminar i transformar per dins i per fora.