Si en els diumenges passats se’ns invitava a la vigilància i a la coherència en el nostre camí, avui ressona una pregunta que també pot preocupar al cristià actual: ¿són molts els qui se salven?, ¿són pocs?, ¿hi seré jo? En la mentalitat del qui va preguntar a Jesús, segurament hi havia la idea que només se salvaven els jueus. En la nostra, pot passar que ens considerem segurs de la salvació per ser cristians, o per ser catòlics practicants. I la resposta de Jesús ens pot semblar poc engrescadora.
La Paraula de Déu ens mostra una perspectiva optimista: Déu vol la salvació, no solament del poble d’Israel, sinó de totes les nacions. Ens ho diu clarament la pàgina d’Isaïas. El profeta anuncia que, des de les costes llunyanes i de tots els països, vindrà gent per adorar el Déu veritable. Tothom està destinat al seu Regne. El poble d’Israel té una funció missionera, mitjancera, perquè totes les nacions coneguin i segueixin Déu. El salm insisteix també en la mateixa clau: «Lloeu el Senyor tots els pobles… la fidelitat del Senyor durarà sempre». I nosaltres sabem, ara amb més motius que abans, des de la vinguda de Jesucrist, el Fill enviat per Déu, que el pla diví de salvació és universal. El mateix Jesús, a l’Evangeli, recorda que vindran d’Orient i d’Occident per seure a la taula del Regne de Déu. La resposta a la pregunta inicial, per tant, sembla ser positiva: tothom és cridat a la salvació.
Però seguidament Jesús ens invita a saber conjugar la misericòrdia universal de Déu amb l’exigència de la resposta personal de cadascú a l’amor diví. Jesús no vol enganyar ningú: allò que val, costa. Déu ens vol salvar, però amb la condició que li donem una resposta clara de fe i de vida autèntica. Nosaltres també hem de prendre la creu i seguir les petjades del Crist. Si el camí de Jesús va ser difícil, no ens ha d’estranyar que ens anunciï que el camí dels seus seguidors no podrà ser fàcil i còmode. En una altra ocasió, Jesús va explicar als seus deixebles com cinc de deu noies convidades al banquet de noces, les insensates, es van veure fora, perquè l’arribada del nuvi les va sorprendre sense oli per a les seves llànties. Ens agradaria que Jesús hagués anunciat que tothom se salvarà, que tothom serà admès al banquet de noces i trobarà un lloc a la seva taula. Però ens parla de “la porta estreta”, o d’”una porta que es tanca”, amb el risc de quedar-nos fora. És com si un mestre hagués d’assegurar als seus alumnes que tots aprovaran els exàmens. Encara que la voluntat del professor sigui promocionar tothom, cal tenir present també l’esforç de cada alumne per aconseguir arribar a la meta. La resposta de Jesús no deuria ser còmoda per als jueus, com tampoc no ho és per a nosaltres. El Regne –la salvació– no és fàcil de guanyar, demana esforç, suposa una resposta lliure i personal al do de Déu.
Encara pot sorprendre més que Jesús digui als jueus que amb pertànyer al poble elegit de Déu no n’hi ha prou per salvar-se; que dissortadament es podria donar el cas que es quedessin fora, mentre que d’altres, provinents de pobles pagans, se’ls avancin en el Regne. No n’hi ha prou de «ser fills d’Abraham». No n’hi prou de dir que el Messias ha sorgit d’entre ells i que «han menjat i begut» amb Ell. Els cristians estem avisats igualment. No n’hi ha prou de pertànyer a l’Església i, a més, a alguna associació o grup encara més exclusiu. Depèn de la resposta vital de fe que donem cadascú a Déu. Si salvar-se –entrar a l’alegria perpètua de Déu en el cel– depengués només d’estar o no batejats, de portar una medalla, de dir o no unes pregàries, llavors seria fàcil. Però el seguiment de Jesús és exigent: no se salvarà pas qui «diu: “Senyor, Senyor”, sinó el qui fa la voluntat del Pare». Seria trist de trobar-nos al final amb la porta tancada, com quan uns corredors arriben a la meta amb el control clausurat. La pertinença a l’Església, estar batejats, pregar, o assistir a l’Eucaristia dominical, són necessaris i ens ajuden molt, però no són suficients per ells mateixos ni són una garantia segura del nostre èxit final. Ens inviten a seguir treballant, a mantenir-nos desperts, perquè la nostra vida estigui en consonància amb l’Evangeli.