Diumenge 24 durant l'any

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.» Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.» Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.

Compadiu-vos de mi, Déu meu, 
vós que estimeu tant; 
vós que sou tan bo, 
esborreu les meves faltes; 
renteu-me ben bé de les culpes, 
purifiqueu-me dels pecats.

R. Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat. 

Déu meu, creeu en mi un cor ben pur, 
feu renéixer en mi un esperit ferm. 
No em llenceu de la vostra presència, 
ni em prengueu el vostre esperit sant. R. 

Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança.
La víctima que ofereixo és un cor penedit; 
un esperit que es penedeix, 
vós, Déu meu, no el menyspreeu. R.

Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna. Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. »I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.» [I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.» Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»]

Hi ha més alegria al cel per un sol pecador convertit

Sovint  parlem de la justícia, de la bondat, de l’omnipotència, de la providència, de l’amor de Déu i de moltes altres qualitats que podem atribuir a Nostre Senyor. Però no acostumem pas a parlar de l’alegria de Déu. Les paràboles de la misericòrdia que l’Evangeli ens ha referit, ens parlen d’aquesta alegria divina, que també ha de ser la nostra alegria, perquè Déu ens en vol fer participar.

            Sant Lluc ens diu que la gent religiosa, complidora de la Llei de Déu i ben pensant del poble jueu, murmurava de Jesús perquè acollia els pecadors i menjava amb ells. Tot resumint la seva experiència personal, l’apòstol sant Pau afirma que «Jesús ha vingut al món per salvar els pecadors». Cap de nosaltres –a causa de la nostra formació cristiana– no se sorprèn d’aquesta afirmació, però si la relacionem amb el que hem escoltat a l’Evangeli i escoltarem en altres ocasions, veurem que Jesús, per salvar els pecadors, va escollir el camí de tractar amigablement amb ells, de relacionar-s’hi tot sovint, perquè això és el que expressa l’acusació dels qui li retreien que menjava amb ells. Davant d’aquest fet, voldria preguntar-me i preguntar-vos: ¿Tot sovint no ens assemblem nosaltres a aquells jueus que es consideraven justos, bons i complidors? ¿De vegades no hem criticat o murmurat d’algun seguidor actual de Jesús perquè també hi anava amb els qui considerem pecadors? No hi ha dubte que avui els qui ens considerem fidels cristians, voldríem que aquells que considerem “pecadors” es convertissin i orientessin la seva vida segons la veritat i l’amor de Déu que Jesucrist ens ha revelat. Però potser, tot sovint, sembla que ho vulguem de manera més teòrica que real, ja que pretenem que sigui “a distància”, sense relacionar-nos pas amb ells, sense “menjar” amb ells, sense que, en definitiva, ens vinguin a destorbar i a treure’ns dels nostres esquemes.

            Jesús, com a resposta a la murmuració dels qui es consideraven “bons”, va explicar aquestes tres paràboles que hem llegit: la del bon pastor que deixa les noranta-nou ovelles per anar a cercar l’ovella esgarriada, la de la pobra dona que no deixa de buscar la moneda que ha perdut i la tan coneguda del Fill Pròdig. I les tres paràboles acaben igual: parlant-nos de l’alegria de Déu per un sol pecador que es converteix. Sempre m’ha sorprès, en llegir l’Evangeli, aquesta expressió: “un sol pecador”. De vegades, nosaltres, en l’Església, parlem –gairebé diria que somiem o enyorem– de la conversió de molts. Jesús parla de la conversió d’un sol pecador. Un de sol, perquè cada persona val immensament, i cada persona que es converteix i s’obre a l’Esperit Sant causa aquesta enorme alegria de Déu. I aquest sol pecador puc ser jo, pots ser tu, pot ser cadascú de nosaltres. ¿Hem pensat mai, quan ens sentim i sabem pecadors, que la nostra conversió causarà aquesta gran alegria al cel, entre els àngels de Déu, aquesta immensa alegria de Déu de la qual ens parla Jesús?

            Voldria acabar amb una referència breu a dos sagraments, tots dos signes de l’alegria de Déu. En primer lloc, el sagrament de la Reconciliació, ¿el veiem i el vivim com el sagrament que manifesta la gran alegria de Déu pel pecador que es converteix?, ¿o el veiem més aviat com una condició imposada per ser perdonats, una mena de mal tràngol que cal passar, en comptes de veure’l i viure’l com un retrobament amorós i alegre amb Déu i una abraçada del nostre Pare del cel? I, en segon lloc, l’Eucaristia: Jesús menjava amb els pecadors. Jesús ens convida ara també a nosaltres a seure’ns a la seva taula. I aquí, en aquesta taula de l’Eucaristia, ens convida a compartir l’alegria de Déu per la nostra conversió –aquesta conversió que anem intentant dia rere dia–, ens convida a compartir el seu amor, que ara com aleshores es concreta en estimar cada home i cada dona com un valor immens, total: «Aquest germà teu ja el donava per mort i ha tornat a la vida, ja el donava per perdut i l’hem retrobat».