Diumenge 29 durant l'any

En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.

Alço els ulls a les muntanyes: 
d’on em vindrà l’ajuda?
L’ajuda em vindrà del Senyor, 
del Senyor que ha fet cel i terra. 

R. L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra. 

Que no deixi relliscar el teu peu, 
ni s’adormi el qui et guarda. 
El guardià d’Israel mai no s’adorm, 
sempre vigila. R. 

És el Senyor qui et guarda, 
el Senyor t’empara al teu costat mateix. 
De dia el sol no et farà mal, 
ni la lluna de nit. R. 

El Senyor et guarda en tota desgràcia, et guarda la vida.
El Senyor guarda tots els teus passos ara i per tots els segles. R.

Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona. Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

La pregària és per a l’ànima tant important com ho és la respiració per al cos, d’aquí que sigui un element important i indispensable en la vida cristiana. En el seu ensenyament, Jesucrist remarca dos aspectes que cal tenir en compte en l’oració: perseverança i confiança. Cal pregar sense defallir, amb constància, sense interrompre cap dia el diàleg amb el Senyor, i alhora cal confiar, tot posant la nostra vida, els nostres projectes i tot el nostre amor a les mans de Déu.

            La paràbola de la viuda i el jutge inic l’entén tothom qui ha trobat dificultats per fer valdre els seus drets davant els tribunals o davant la vida mateixa, tothom a qui li ha costat que la situació en què vivia fos reconeguda com una injustícia, tothom per a qui merèixer respecte, trobar feina o un habitatge digne ha estat una feina àrdua i ha clamat davant el cel i la terra i s’ha mogut amb la insistència que reclama la necessitat. Aquesta paràbola no es limita a suggerir les condicions de la pregària, ni ens vol mostrar tampoc un mètode refinat d’oració químicament pura, sinó que ens ensenya quina és la situació dels oprimits i com Déu és al seu costat en llur aclaparament, soledat o impotència, de manera que malgrat tots els bloqueigs, és possible que els pobres entrin en relació amb Ell i rebin força i esperança quan se senten febles i ja no esperen res. Si un jutge corrupte, sense consciència ni ètica, fa justícia per veure’s lliure d’impertinències, ¿no escoltarà Déu, que és bo i ens estima, amb més raó les súpliques dels seus fills? Cal pregar, doncs, perquè tota oració feta amb perseverança acaba essent escoltada. La perseverança no és el mateix que la impaciència: només és perseverant el qui sap ser pacient. L’impacient es cansa i cedeix; més que insistència manifesta una estridència momentània, mentre que el pacient persevera fins al final. Per això, la perseverança és signe d’amor i ens obre l’accés al Pare.

            El poder de la pregària és el poder de la fe. En el món en què vivim es parla de crisi a molts nivells: crisi política, crisi econòmica, crisi social, crisi de valors…; però, ¿no es tractarà més aviat d’una crisi de fe, d’una crisi de pregària i de confiança en Déu? No deixa de ser inquietant la pregunta de Jesús: «Quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra?» En un panorama tan incert com el que caracteritza a aquest segle XXI, els cristians tenim una gran responsabilitat en aportar la llum del Crist i difondre la fe, l’esperança i l’amor. Diumenge que ve celebrarem la Diada del Domund, el diumenge mundial per a la propagació de la fe. Molts germans nostres, els missioners, han portat l’Evangeli arreu del món i han fet néixer l’esperança en el cor dels oprimits i abandonats. Com ells i amb ells també nosaltres som missioners, i per això, més enllà de l’admiració que sentim per llur treball i sacrifici, ells necessiten la nostra ajuda; no ens en podem desentendre i escudar-nos en l’argument de «¡Ves a saber on aniran a parar aquests diners!», perquè els perjudicats com a conseqüència d’aquesta postura no seran les institucions, ni les ONGs, sinó els pobres, la gent necessitada que no té culpa ni de l’especulació d’uns ni de la gasiveria d’altres, i en canvi espera que se li faci justícia i es reconegui la seva dignitat. Que Jesucrist trobi fe a la terra dependrà de com treballem nosaltres aquí per estendre el seu Regne.