Diumenge tercer de Pasqua

En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.

Amb quin goig us exalço, Senyor!
m’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava, 
i no heu permès que se n’alegrin els enemics. 
Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts, 
quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida. 

R.: Amb quin goig us exalço, Senyor! 
O bé: Al·leluia. 

Canteu al Senyor, els qui l’estimeu, 
enaltiu la seva santedat. 
El seu rigor dura un instant; 
el seu favor, tota la vida. 
Cap al tard tot eren plors, 
l’endemà són crits de joia. R. 

Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi;
ajudeu-me, Senyor. 
Heu mudat en joia les meves penes, 
Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre. R.

Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.

En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res. Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix. Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts. [Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]

L’epíleg de l’evangeli de sant Joan recull una narració de la trobada de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles vora el llac de Tiberíades. Aquest episodi transcendeix el temps i es projecta a totes les èpoques, també a la nostra. Quan s’escriu això, els cristians estan vivint uns moments difícils de prova i persecució; alguns se n’allunyen i altres reneguen de llur fe, ¿no trobem potser un paral·lelisme amb el nostre temps? L’evangelista vol revifar la fe dels seus oients; per això, avui més que mai, hem de posar la nostra mirada en el Senyor i reafirmar la nostra fidelitat a Déu. Que sigui aquesta la tercera vegada que Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles significa que l’obra salvadora de Déu és ferma.

S’atansa la nit i els deixebles surten a pescar; no hi són tots, el grup s’ha trencat amb la crucifixió del Mestre, la persecució i les dificultats els han dispersat. Alguns s’ocupen novament amb les barques i les xarxes que havien deixat per seguir Jesús; tot sembla haver-se acabat i novament es troben sols. El panorama no pot ser més decebedor i la pesca resulta un fracàs rotund: «Aquella nit no pescaren res», i retornen amb les xarxes buides. ¿no és aquesta l’experiència de tantes comunitats cristianes –sobretot aquí al nostre país– que veuen afeblir-se les seves forces i la seva capacitat evangelitzadora, com es redueixen els seus efectius en no haver-hi un relleu generacional? ¿Què podem dir de al nostra comunitat quan veiem que som pocs, que ens manquen braços i que els nostres recursos, espirituals i materials són tan minsos? Tot sovint, veiem que els nostres esforços enmig d’una societat indiferent obtenen uns resultats ben escassos i constatem igualment que les nostres xarxes són buides. Al bell mig de tant vent i marejada, de fred i aridesa fàcilment podem caure en la temptació del desànim i la desesperança. ¿Com sostenir i revifar la nostra fe en circumstàncies com aquestes?

En aquest context de fracàs, ens diu el relat que «quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua». Tanmateix, els deixebles no el reconeixen pas des de la barca. Potser és la distància, o la boira de la matinada, i, sobretot, el seu cor entristit allò que els impedeix veure’l. ¿No és aquest un dels efectes més perniciosos de la crisi religiosa que patim avui? Preocupats per sobreviure, constatant cada cop més la nostra feblesa, no ens resulta pas fàcil de reconèixer entre nosaltres la presència de Jesús ressuscitat, que ens parla des de l’Evangeli i ens nodreix en la celebració de la cena eucarística. Anem fent com podem i no som capaços de mantenir l’ardor, la fe i l’entusiasme que calen per ser seguidors del Crist. És el deixeble més estimat per Jesús el primer en reconèixer-lo: «¡És el Senyor!» Ja no estan sols, tampoc nosaltres no estem pas sols. Tot pot començar de nou, tot pot ser diferent. Amb humilitat, però amb fe, Pere reconeixerà el seu pecat i confessarà el seu amor sincer vers Jesús: «Senyor, ja ho sabeu que us estimo». Els altres deixebles no poden sentir cap altra cosa. Són el nostre pecat i la nostra misèria els qui ens impedeixen de treballar amb il·lusió i d’obtenir fruits, per això sempre necessitem convertir-nos i cercar el nostre recolzament en Jesús. Necessitem testimonis del Senyor als nostres grups i comunitats; creients que, amb la seva vida i la seva paraula ens ajudin a descobrir en aquests moments la presència viva del Crist al mig de la nostra experiència de fracàs i fragilitat. Els cristians sortirem d’aquesta crisi fent créixer la nostra confiança en Jesús. Avui no som capaços de sospitar la seva força per treure’ns del desànim i la desesperança. Però el Crist ha ressuscitat i és entre nosaltres, ens dóna la força i l’ardor del seu Esperit, per això, res no ens fa por.