Diumenge 3 de Quaresma

En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa.» El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.» I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.» Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu. Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.» Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?» Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc.» I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”.» Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.” »Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»

Beneeix el Senyor, ànima meva, 

del fons del cor beneeix el seu sant nom. 
Beneeix el Senyor, ànima meva, 
no t’oblidis dels seus favors. 

R. El Senyor és compassiu i benigne. 

Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia, 
rescata de la mort la teva vida 
i et sacia d’amor entranyable. R. 

El Senyor fa justícia als oprimits, 
sentencia a favor d’ells. 
Ha revelat a Moisès els seus camins, 
el seu estil d’obrar, als fills d’Israel. R. 

«El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.» 
El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra. R.

Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual.» I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»

Si no us convertiu, tots acabareu igual

La vida actual, amb tots els seus avenços, ha augmentat la qualitat i l’esperança de vida, però també ha portat amb ella un augment del nombre de morts sobtades: persones joves fulminades per un infart o un vessament cerebral, vides destrossades en qualsevol carretera, accidents laborals i tragèdies de tot tipus. Ens veiem molt afectats quan un familiar, un amic o algú que coneixem se’n-hi va, o quan les notícies ens presenten tragèdies a nivell mundial, com és el cas d’un gran nombre de morts en guerres, de víctimes d’atemptats, d’execucions injustes, d’accidents aeris, etcètera, fets que ens causen commoció. Tots sabem que la nostra vida és limitada i que sempre es veurà amenaçada per les malalties, els accidents o les desgràcies imprevistes. Però quan algun d’aquests fets ens toca més de prop, aleshores veiem més clara la fragilitat de la nostra existència: avui hi som i demà no sabem pas què passarà.

Tanmateix, enmig d’un ritme frenètic i d’una existència materialista i buida on prevalen la rapidesa i les presses, l’home contemporani es resisteix a reflexionar sobre el valor i el sentit de la vida. La mort ja no apareix com a misteri ni destí, i no ajuda a comprendre la vida, sinó que cal prendre-la com un accident inevitable, trist i desagradable que hom ha d’ocultar tant com pugui i oblidar el més aviat possible un cop que s’ha emportat algun dels nostres éssers estimats. Els qui tenim la missió de predicar la Paraula de Déu en parlem avui molt poc, possiblement perquè en altres temps hom n’havia abusat molt per infondre por a la mort sobtada i urgir a la conversió sota l’amenaça del judici imprevist de Déu; ara bé, no podem pas ser negligents en preparar-nos i en ajudar a preparar les persones per al moment de la mort i de la seva trobada amb el Senyor, el qual judicarà la nostra vida. Ben cert, creiem en un Déu misericordiós, però no podem oblidar pas que també és un Déu que reclama la nostra responsabilitat personal. Per això, és un error considerar la mort com a quelcom d’irrellevant i tancar els ulls a un fet que pertany a la mateixa vida, perquè l’existència de cada persona pot quedar estroncada en qualsevol moment.

És més assenyada la postura de Jesús que, davant l’assassinat d’uns galileus a mans de Pilat o davant l’accident mortal de divuit habitants de Jerusalem aixafats per l’esfondrament de la torre de Siloè, s’esforça per fer reflexionar els seus contemporanis. La possibilitat que la nostra vida s’acabi en qualsevol moment ens ha de fer pensar sobre el que fem amb ella. En comptes de veure possibles càstigs divins com a conseqüència de maldats comeses – sobretot per a aquells que no pensen ni fan com nosaltres, i a qui titllem de malvats i pecadors–, planyem-nos per les bones oportunitats perdudes i per les ocasions en què hem deixat els fruits que el Senyor esperava. ¿Realment la nostra vida glorifica Déu i il·lumina el nostre proïsme? La paràbola de la figuera estèril és un toc d’alerta per no viure de manera infecunda i mediocre. ¿Com pot ser que algú que rep la vida com un regal ple de possibilitats acabi passant els dies malgastant-la inútilment? Jesús ens ensenya que és un error greu viure estèrils i mandrosos, postergant sempre aquesta decisió personal que donaria una orientació nova, insospitada, més creativa i fecunda a la nostra existència.

Ens podríem aplicar aquests consells de la Beata Mare Teresa de Calcuta, ens poden ajudar per un nou estil de viure: «La vida és una oportunitat, aprofita-la. La vida és bellesa, admira-la. La vida és un repte, enfronta’l. La vida és un deure, acompleix-lo. La vida és un joc, juga’l. La vida és preciosa, cuida-la. La vida és amor, gaudeix-lo. La vida és un misteri, devela’l. La vida és tristesa, supera-la. La vida és un combat, accepta’l. La vida és una tragèdia, domina-la. La vida és una aventura, arrossega-la. La vida és felicitat, mereix-la. La vida és la vida, defensa-la».