Diumenge 32 durant l'any
Novembre és un mes seriós i greu, encara que també és ple d’esperança. El primer dia vàrem recordar els Sants, els qui ja gaudeixen de Déu. El segon dia vàrem tenir un record especial pels Difunts. Avui les lectures ens parlen novament de la vida futura, a la qual tots estem destinats. Jesús ja es troba a Jerusalem; després d’un llarg viatge a la ciutat santa que Lluc ens ha presentat i que hem anat seguint durant tots aquests diumenges del temps durant l’any, les darreres escenes tenen lloc al Temple i ens ajuden a reflexionar sobre el més enllà, el nostre destí final.
A la primera lectura tenim un exemple formós, pres de l’Antic Testament, sobre la fe en la vida futura. Durant la persecució d’Antíoc IV, el qual, amb una barreja d’afalacs i amenaces, intentava de seduir els israelites, fer-los apostatar de llur fe i conduir-los a la religió oficial pagana, oblidant l’Aliança, una bona dona, mare de set fills, ens dóna un exemple admirable d’enteresa i fidelitat per animar-los a restar fidels a la fe en Déu. De la catequesi que la mare havia donat als seus fills, aquests han assimilat sobretot l’argument de la vida futura: «El Rei del món ens ressuscitarà a una vida eterna», «és bo de confiar en l'esperança que Déu ens dona de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida». I d’aquesta convicció treuen forces per perseverar en llur fidelitat. És l’actitud que ens invita expressar el salm responsorial: «Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me, Senyor». Al final de la vida, en despertar a la realitat última, ens espera el rostre del Pare i els seus braços oberts, si hem estat fidels.
També l’Evangeli, amb la resposta de Jesús als saduceus, ens presenta la fe en el més enllà. Els saduceus, dels quals l’Evangeli en parla poques vegades, pertanyien a la classe alta de la societat. Encara que com a jueus creien de Déu, tanmateix, no creien en una altra vida més enllà d’aquesta ni en la resurrecció; per a ells, Déu premiava o castigava les accions dels homes en aquest món i l’única pervivència dels humans era la pervivència de la seva memòria per part dels seus fills. En mig d’una controvèrsia, els saduceus van plantejar a Jesús una pregunta capciosa que sembla ridiculitzar tota perspectiva de resurrecció, basant-se en la llei del levirat, per la qual el germà de l’espòs difunt s’havia de casar amb la viuda si aquesta no havia tingut descendència: ¿de qui, llavors, serà l’esposa en el cel una dona que s’ha casat successivament amb set germans? La pregunta no és pas important, la resposta de Jesús sí. Els diu, per damunt de tot, que en l’altra vida el matrimoni no tindrà com a finalitat la procreació, perquè allí la humanitat no necessitarà pas renovar-se, ja que tot és vida i no hi ha mort. I, sobretot, els assegura que els qui han estat considerats dignes de la vida futura són fills de Déu i participen en la resurrecció, perquè Déu és un Déu de vius. Jesús no explica com serà l’altra vida, encara que hem de tenir present que ressuscitar no significarà tornar a la vida d’abans, sinó entrar en una nova realitat. Allò que més l’importa a Jesús és deixar-nos clar que el nostre destí és la vida i no la mort. Un destí de fills, cridats a viure de la mateixa vida de Déu, i per sempre, en la festa plena de la comunió amb Ell.
Preocupats com estem pel present i els seus problemes, no som molt proclius a mirar el futur. Segons a quins llocs, parlar de l’altra vida produeix reaccions semblants a les dels saduceus: hom mira d’oblidar o de ridiculitzar aquesta perspectiva. I, tanmateix, és savi recordar en tot moment d’on venim i cap a on anem. La Paraula de Déu ens invita a tenir desperta aquesta mirada profètica vers el final del viatge que, tard o d’hora arribarà per a cadascun de nosaltres. Enmig d’una societat que sembla bloquejada en la perspectiva terrena d’aquí baix, avui se’ns urgeix a saber alçar la mirada i recordar quina és la meta del nostre camí. La fe en la vida a la qual Déu ens destina, tal com ens ha assegurat Jesús, és la que ha donat llum i força a tants milions de persones al llarg de la història, i la que també ens ajuda a nosaltres en la nostra fidelitat humana i cristiana, oberts a l’Absolut de Déu, que és el destí de la nostra història personal i comunitària. Parlar de la vida eterna continua essent un misteri, no pretenem pas d’imaginar com és el més enllà, però creiem el que ens diu el Crist Jesús, el Fill i Mestre que Déu ens ha enviat, que ens assegura que els qui s’incorporen a Ell, viuran per sempre. Quan Jesús va anunciar l’Eucaristia, ens va dir que aquest sagrament seria una garantia i una anticipació de la vida definitiva: «Qui menja d’aquest pa viurà eternament i jo el ressuscitaré el darrer dia… qui em menja viurà gràcies a mi, com jo visc gràcies al Pare». Anem ben encaminats, si som fidels a la convocatòria de l’Eucaristia dominical, amb el que significa també d’actitud fora del temple: Jesús mateix, Paraula i Aliment, ens va donant forces i ens prepara per al trobament definitiu amb Ell en una vida plena.
