Tota persona està inscrita al registre de dos mons diferents. Un és el món present, la terra que trepitgem i l'aire que respirem, un món passatger, segellat pel límit i la caducitat. L'altre és el món en què regna el sempre i la infinitud, el món futur a qual s'encaminen l'home i la història. L'interessant és que tots dos mons no només se succeeixen cronològicament, sinó que també s'entrecreuen i s'entrellacen en la vida dels homes. En el món present no podem deixar de pensar en el futur, i en el món futur no podrem oblidar el present. Les vicissituds de la història, els seus conflictes i les seves penes ens remeten inexorablement cap al futur. La felicitat i la plenitud del món futur demanaran el nostre interès perquè tots els homes i dones d'aquest món puguin assolir-les. Com a ciutadans del present hem d'ocupar-nos i dedicar-nos a la tasca del progrés, de la justícia, de l'avenç en humanisme i solidaritat, del creixement en virtuts i valors. Com a ciutadans del futur hem de mirar per la instauració del Regne de Crist i per la santedat dels cristians. El present en què vivim és tasca d'elecció i de renúncia, el futur serà temps de possessió i de goig. El present és temps d'ideals i realitzacions, el futur serà de triomf i d'intimitat. El present és temps de constància en la lluita, el futur serà de descans en la pau. El present és temps d'esperança en la fe i en l'amor, el futur serà de triomf ple de l'amor perfecte. Dos món diferents, però no distants, sinó units en el cor de l'home. Dos mons en els quals el cristià ha de viure al màxim, fent honor al seu nom.
En aquest món no sempre brilla amb tota la seva esplendor la llum de la justícia, ja que hi ha també molta tenebra d'injustícia. I per això a l'home honrat i bo li aguaita la temptació de dir: «¡És inútil servir Déu! ¿Què guanyem amb guardar els seus manaments?» Aquesta tenebra d'injustícia no és pròpia només de l'època de l'Antic o del Nou Testament, continua essent actual al nostre temps. ¿No hi ha potser molta gent convençuda del triomf del mal sobre el bé? ¿No hi ha qui atemoreix la gent, sobretot senzilla i sense gaire cultura, parlant de revelacions rebudes sobre la proximitat immediata de la fi del món? ¿No abunden falsos profetes i doctors, que ronden aquí i allà ensenyant doctrines errònies? La revelació de Déu, recollida en els textos litúrgics d'aquest diumenge, ens recorda: «Déu farà brillar la llum de la justícia». Aquesta llum pot ser que ja comenci a brillar en aquest món, però certament el sol de justícia irradiarà els seus raigs de llum en el món futur. El cristià, enmig de les injustícies i les persecucions, s’ha de mantenir tranquil, pacient i en una gran pau, perquè Déu intervindrà al seu temps. «Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida», ens diu Jesús.
Entre la Pentecosta i el final de la història hi ha el temps de l'Església. Aquesta Església que ja té vint-i un segles d'història, que viu el present mirant de ser fidel al seu fundador, i que contempla el futur amb esperança. A aquesta Església, Jesucrist no li ha estalviat tribulacions. Però tampoc no ha estat sobri amb Ella en consolacions. En la seva història passada i present veiem una innombrable filera d’homes i dones fidels al seu Senyor i, al mateix temps també veiem defeccions, falsos mestres, apostasia i traïció. Al llarg dels segles, en molts llocs on no hi havia pau, els cristians sants han sembrat pau i concòrdia entre els homes. Però també hi ha hagut cristians, en aquests mateixos segles, que han escampat discòrdia, guerra, revolució, desavinences en la família, en els grups humans i entre les nacions. El temps de l'Església ha estat i continuarà essent així fins al final: temps de tribulació, i temps de consolació i pau. ¡Aquesta és l'Església en la qual vivim, a la qual estimem, i en la qual treballem pel Regne de Déu!
Hem de viure el present com els qui ja han recorregut el camí de la vida i es troben en el món futur; les perspectives i la manera de viure el present serien llavors molt diverses. ¿Des de l'eternitat, com hagués volgut viure el dia d'avui, aquesta situació familiar, aquest moment personal de crisi, aquesta relació afectiva, aquest ambient a la feina? Aquest futur crea una distància entre nosaltres i el nostre present, i en crear distància ens permet veure les coses amb més pau i objectivitat. Aquest futur ens fa entrar en el món de Déu i així ens atorga poder pensar en les diverses situacions del present i de la vida amb la mateixa manera de pensar de Déu.
