Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 5,1-3) |
En aquells dies, les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron i li digueren: «Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn. Ja abans, mentre Saül era el nostre rei, tu conduïes les tropes d’Israel quan anaven a la guerra i quan en tornaven, i el Senyor et digué: «Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.» Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei d’Israel.
|
Salm responsorial [121,1-2.4-5 (R.: 1)] |
Quina alegria quan em van dir:
|
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,12-20) |
Germans, doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats. Ell és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.
|
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 23,35-43) |
En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.» Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.» Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus.» Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.» Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal.» I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.» Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»
Entre la primera lectura i l'Evangeli hi ha un fort contrast: David és reconegut com a rei pel poble d'Israel, mentre que Jesús, el Fill de David, és refusat per les autoritats del seu poble. La inscripció que penjava sobre la creu contenia una ironia lacerant i, alhora, una veritat esplèndida: «Aquest és el rei dels jueus». Jesucrist és rei i la seva reialesa és descoberta per un company de suplici: un lladre, un home de vida poc exemplar que, en aquell moment obre el seu cor a Déu. En aquells moments, el reconeixement de Jesucrist i la fe en Ell venen del cantó més inesperat. Humanament parlant, la crucifixió representava el fracàs més estrepitós de l'obra de Jesús. En aquell instant en què la reialesa, tal com Ell l'havia predicada, no es podia prestar a males interpretacions, Jesucrist és confessat com a rei: la seva glòria es manifesta en la creu, donant la vida pels homes. Fins al moment de la seva mort, veiem el que ha estat una constant en la vida de Nostre Senyor: la seva preferència pels pecadors, els marginats i els pobres, els més necessitats de la misericòrdia divina, tal com ressalta l'evangeli de Lluc. Moltes vegades els cristians hem caigut en la temptació del poder; tanmateix, la recerca de poder no pertany pas a l'estil de Jesús. En moments determinats de la seva vida, el Salvador va haver de lluitar contra la temptació d'un messianisme fàcil i espectacular, un messianisme triomfalista que s'imposés per la força o per la seducció i l'afalagament. Al moment de la mort se li presenta insidiosament la darrera temptació per boca de les autoritats jueves i de l’altre lladre: «Ell, que salvava d'altres, que se salvi ell mateix. Si ets el rei dels jueus, salva't tu mateix». ¡Hauria estat tan fàcil!, i Jesús veritablement ho hagués pogut fer si ho hagués volgut, però, ¿realment hi haurien cregut aquells que l'increpaven?; aquest gest, ¿hauria desvetllat la seva fe? Certament que no, perquè qui no vulgui creure trobarà tots els arguments haguts i per haver per tal de no rendir-se. ¿És que no havien vist els miracles de Jesús?, ¿és que no havien sentit les seves paraules? La vida de Jesucrist, feta tota ella d'amor i servei –que en això consisteix l'autèntic poder i la veritable autoritat entre els cristians, i que és la base del Regne de Déu–, ¿no era suficient per obrir a la fe si haguessin tingut una millor disposició?
Encara que sigui dur dir-ho, arribarem a la fe tot contemplant el Crist a la creu, més encara, arribarem al seu Regne a través de la creu. Des de la feblesa i la humiliació en la creu, el Crist Jesús apareix com a rei vencedor del pecat i de la mort. La promesa que Jesús fa al bon lladre deixa constància d'aquesta victòria i és garantia de la nostra esperança cristiana. «Avui seràs amb mi al Paradís», són paraules que ressonen a l'interior de tothom qui confia en Jesús i creu en Ell. Els creients podem viure ja des d'ara aquest avui. És el que d'una manera magistral expressa l'apòstol sant Pau en la seva carta als cristians de Colosses: «Déu ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats». I això que ha fet Déu amb nosaltres és ja una obra començada el dia del nostre baptisme, sagrament amb el qual se'ns fa participants de la reialesa del Crist. Visquem sempre de tal manera que aquesta obra es pugui veure realitzada plenament en la manifestació del seu Regne etern, on tots som cridats a compartir la benaurança i la felicitat per sempre. |