Diumenge 4 de Pasqua

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.» Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió. Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

Aclameu el Senyor arreu de la terra, 
doneu culte al Senyor amb cants de festa, 
entreu davant d’ell amb crits d’alegria. 

R. Som el seu poble i el ramat que ell pastura. 
O bé: Al·leluia. 

Reconeixeu que el Senyor és Déu, 
que és el nostre creador i que som seus,
som el seu poble i el ramat que ell pastura. R. 

Que n’és de bo el Senyor! 
Perdura eternament el seu amor, 
és fidel per segles i segles. R.

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»

Els qui participem assíduament en la celebració de l’Eucaristia i llegim els Evangelis estem habituats al llenguatge de les paràboles de Jesús; ara bé, si ens parem a pensar, la comparació dels seguidors del Crist amb les ovelles, ¿no ens resulta molt sorprenent?, ¿què pensaria algú que vingués fora del nostre cercle habitual de catòlics practicants? L’ovella no sembla pas un animal especialment intel·ligent. Avui, a la nostra societat, quan l’ideal sembla ser el de l’executiu agressiu, segur, convincent, o la dona alliberada, segura i sense complexes, proposar l’exemple de l’ovella com animal dòcil que, en el ramat, obeeix la veu del pastor, certament no sembla pas molt suggestiu. Però és la comparació que hem sentit a l’Evangeli i que ens porta un missatge que ens cal desentranyar i aprofundir.

Hem cantat al Salm: «Som el seu poble i el ramat que Ell pastura». Heus aquí el primer detall que cal tenir en compte: les ovelles no van soles, cada una pel seu cantó, sinó que van en ramat. Potser a algú li sembli gairebé un insult dir que formem part d’un “ramat”, ja que vivim en una societat fortament individualista, on cadascú busca la seva pròpia afirmació personal. Però, sigui com sigui, el cristià forma part d’un “ramat”; o dit altrament, potser de manera més comprensible: forma part d’un poble. I aquesta és la primera afirmació que avui hem de destacar: no hi ha vida cristiana, no hi ha seguiment de Jesucrist sense pertànyer a l’Església, sense saber-nos membres d’un poble, ovelles d’un ramat. Hom no pot ser cristià al seu aire, desentenent-se dels altres i, encara menys, subestimant els altres; hom no pot ser cristià sense acceptar que formem part de l’Església, encara que hi hagi coses que no acabem d’entendre. El temps de Pasqua que estem celebrant no és només alegria per la resurrecció del Crist, anunci de Vida nova i eterna per a tothom; és també el goig de viure en comunió i de ser membre de l’Església, la comunitat dels seguidors de Jesús. Això és el que ens recorden cada diumenge del temps pasqual tant la lectura històrica dels Fets dels Apòstols -el record de l’Església naixent-, com la lectura profètica de l’Apocalipsi -la profecia, l’anunci de la meta cap a on s’encamina l’Església-. Creure en Jesucrist ressuscitat significa també estar disposat a formar part del seu “ramat”, que és l’Església; si Jesucrist ens compara amb aquest animalet feble que és l’ovella és perquè ens cal viure units a la comunitat cristiana, encara que ens costi. L’ovella que se separa del ramat és un ésser indefens que queda a mercè dels llops i d’altres depredadors, sense la protecció i la guia del pastor. Les veus que ens diuen que per ser cristià no cal l’Església són veus de llops que ens volen allunyar de Jesucrist i separar-nos de l’únic que ens pot donar vida, ¡no les escoltem pas aquestes veus!

Ara bé, com qualsevol comparació, no l’hem d’exagerar pas. Jesús parla de les ovelles en una dimensió molt personal, no com uns mers números més en el ramat, sinó com algú -home o dona- que té una relació molt personal amb Jesucrist, perquè diu: «Escolten la meva veu, jo les conec i elles em segueixen». No n’hi ha prou en absolut de formar part del ramat de manera gregària. El que Jesús diu demana una relació personal: escoltar la seva veu i seguir-lo. Cadascun de nosaltres, per ser cristià, no pot acontentar-se pas de ser membre de l’Església com si es tractés d’un número, sinó que hi ha quelcom que és més important, més difícil, però també més humà i més enriquidor: saber escoltar personalment la veu del Crist, la seva paraula de vida, la seva crida a reconèixer-lo viu i actuant en la nostra vida diària. és una relació personal que té un fonament en el qual no hi pensem sovint, i és el fet que Jesucrist ens coneix personalment i amb un amor total, per això el podem seguir i formar part del seu ramat. Solament podem seguir, és a dir, confiar i lliurar la nostra vida, a qui ens coneix i ens estima. Com hem llegit en l’Evangeli, ningú no ens pot arrencar de la mà del Crist. Ningú, ni el nostre pecat, ni la nostra mediocritat, ni els nostres dubtes, ni res. Aquesta és la nostra gran confiança. Jesucrist ens coneix personalment a cadascú, ens estima i ens guia. Per això el podem seguir units, formant el seu ramat, el seu poble, per intentar comunicar i contagiar a tots els qui conviuen amb nosaltres aquesta gran i bona Notícia: hi ha un Pastor que ha donat la seva vida per nosaltres i que ens pot guiar cap a una vida autèntica i plena.