Diumenge 4 de Quaresma

Lectura del llibre de Josuè (Js 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

Salm responsorial [Sl 33,2-7 (R.: 9a)]

Beneiré el Senyor en tot moment, 
tindré sempre als llavis la seva lloança. 
La meva ànima es gloria en el Senyor; 
se n’alegraran els humils quan ho sentin. 

R. Tasteu i veure que n’és de bo el Senyor. 

Tots amb mi glorifiqueu el Senyor, 
exalcem plegats el seu nom. 
He demanat al Senyor que em guiés: 
ell m’ha escoltat, res no m’espanta. R. 

Alceu vers ell la mirada. 
Us omplirà de llum i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits. 
Quan els pobres invoquen el Senyor, 
els escolta i els salva del perill. R.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”»

Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu

La Paraula de Déu ens parla avui de la reconciliació, tot presentant-nos el Senyor com a Pare disposat a perdonar i obert a la misericòrdia. Al mateix temps, ens fa pensar en l'amor fratern que hauria de presidir les relacions humanes, especialment amb aquells que tenim més a la vora. Dissortadament, des de Caïn i Abel, la història repeteix molts casos d'odi i d'enveja entre germans i les relacions tenses que se'n deriven. La paràbola del fill pròdig, una de les pàgines més commovedores de l'Evangeli, ens mostra un fort contrast entre l'alegria de pare que acull i perdona i la rancúnia del germà gran que endureix el cor. La paràbola, però, no ens parla de l'encontre entre els dos germans; el relat queda obert i cadascú pot imaginar-se el final, traient-ne lliçons pràctiques sobre el perdó.

            Menys en el Pare, la perfecció en l'amor del qual no podrem assolir mai, tots ens hi podem veure reflectits en un dels dos fills segons hagi estat la nostra vida i segons sigui el nostre tarannà. Hi ha qui diu: «¡Vull ser lliure, ja n'estic fart de normes; ningú no m'ha d'imposar res! La religió és una cotilla que no em deixa respirar ni viure al meu aire. Fora!» És el fill petit que marxa de casa. Al començament tot va bé i se sent feliç en la seva llunyania de la casa paterna, però després passa el temps i comença a sentir la buidor d'una vida sense Déu, sense horitzó i enfonsada en el llot del materialisme i la disbauxa. ¿Què em pot donar la vida si al final no sóc feliç? Quan hom no té quelcom és quan més aprecia el seu valor. I és cuidant porcs –imatge amb la qual se'ns vol fer veure la degradació causada pel pecat– que el fill petit se n'adona del valor immens que té viure a la casa del Pare. Però és més trista encara la situació del fill gran, penso jo, perquè aquest no se n'adona del seu pecat ni tampoc de la fortuna que és viure a casa. Considera que està en regla amb el Pare, perquè ha complert fil per randa els seus manaments i pensa que ara és el moment de reclamar uns drets que el perdó generós del Pare sembla negar-li en benefici d'aquell altre fill tan perdut a qui ja no reconeix com a germà. Efectivament, el fill gran ha estat fidel, la seva conducta ha estat irreprotxable, però no estima, i en això consisteix el seu pecat. Ha romàs sempre a la casa paterna, però és com si no hi hagués estat mai. I és que la manca d'amor ho espatlla tot. Una religió sense amor no és una fe autèntica, serà en tot cas un ritual buit o una moral feixuga i farisaica, però res més. Censurar la conducta i la vida dels altres a partir de la nostra pretesa bondat és un perill en el qual tots hi podem caure fàcilment.

            Diu un salm penitencial referint-se a Déu: «És molt vostre perdonar i això ens infon respecte». En una ocasió, el cèlebre novel·lista anglès Cronin, que s’havia convertit al cristianisme, viatjava en tren. Al mateix departament hi havia un jove que semblava molt nerviós. Mogut per la curiositat i la preocupació, Cronin li va preguntar: «Noi, ¿què et passa?» «He sortit fa poc de la presó –va respondre el jove–. Durant nou anys he viscut entre reixes lluny de la meva família. Vaig cometre uns delictes que van avergonyir els meus pares…, ara he complert la condemna i m’han deixat en llibertat. Torno a casa dels meus pares. Durant tot aquest temps no he sabut res d’ells. Avergonyit com estava no m’he atrevit ni a escriure’ls. Però ara, en sortir de la presó els hi he escrit una carta demanant perdó. Els hi he demanat que si em perdonen, com a senyal perquè jo ho sàpiga pengin una cinta blanca a la pomera que hi ha a l’hort de casa meva. Està al costat de la via i en passar el tren la podré veure. Si veig la cinta, comprendré que em perdonen i aniré a casa. Si no la veig, passaré de llarg. Ja només queden dos pobles abans d’arribar al meu, i estic neguitós». El tren continuava avançant, el noi estava cada cop més angoixat i va fer aquesta petició: «Si us plau, la propera tàpia és la de la finca dels meus pares. No m’atreveixo a mirar, ¡no puc! Sigui tan amable de mirar vostè». Aquell noi va recollir el cap entre les seves mans mentre el tren començava a passar al costat de la tàpia; Cronin mirava tens per la finestreta quan, de sobte, va fer un salt, va agafar el noi pels braços i li va dir: «¡Mira, fill meu, mira la pomera!» El noi va aixecar el cap i va mirar. No podia creure el que estava veient: a cada branca de l’arbre hi havia penjades no una, sinó dotzenes de cintes blanques. Els seus pares el perdonaven amb una generositat fora de mida.

¡Què diferent és la bondat de Déu de la bondat dels homes! ¡Quin contrast entre el perdó incondicional de Déu i el «perdono però no oblido» dels homes! El Pare abraça el fill que torna i intenta ablanir el cor del fill gran en favor del seu germà, recordant-li que tampoc no ha deixat mai d'estimar-lo a ell: «Fill meu, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és teu». ¿És que restar sempre a la casa del Pare i gaudir del seu amor no és una joia que omple tota la vida? Treballar des de sempre en el progrés del Regne de Déu, ¿no és ja una alegria sense fi? Si alguna vegada hem estat com el fill gran, ara és un bon moment per demanar-ne perdó. Quan un germà torna a la casa del Pare, els que no hem marxat mai o hem tornat fa més temps, hauríem d'alegrar-nos i fer festa: «¡Quina sort que aquest germà nostre que estava mort hagi tornat a la vida!, ¡que ell, que s'havia perdut, hagi estat trobat! ¡Quin goig tan gran perquè podem caminar junts vers la Veritat i la Vida!»