Diumenge 4 d'Advent

Això diu el Senyor: «Tu Bet-Lèhem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel.» Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel. Es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la pau.

Pastor d’Israel, escolteu-nos.
Vós que teniu querubins per carrossa,
desvetlleu el vostre poder,
veniu a salvar-nos.

R. Déu de l’univers, renoveu-nos,
feu-nos veure la claror de la vostra mirada,
i serem salvats.

Déu de l’univers,
gireu des del cel els vostres ulls,
veniu i visiteu aquesta vinya,
que la vostra mà havia plantat
i havia fet robusta i forta. R.

Que la vostra mà reposi
sobre l’home que serà el vostre braç dret,
el fill de l’home a qui vós doneu la força.
No ens apartarem mai més de vós;
guardeu-nos la vida
perquè invoquem el vostre nom. R.

Germans, Crist deia a Déu quan entrà al món: «No voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos; no exigiu l’holocaust ni l’expiació. Per això us dic: Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat.» Primer ha dit: «Les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació, no els voleu ni els exigiu», encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que la llei prescrivia. Després afegeix: «Vinc a fer la vostra voluntat.» Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans i ho substitueix pel que diu després. A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta «voluntat» de Déu.

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

¿Qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

            Una de les pàgines més boniques de l’Evangeli és la trobada de Maria amb Elisabet; en ella podem veure l’encontre entre els dos Testaments: Elisabet i Joan al seu ventre clouen l’Antic, Maria i Jesús a les seves entranyes inauguren el Nou. En una ocasió, Jesús va dir de Joan: «De tots els que les mares han portat al món, no hi ha ningú més gran que Joan Baptista, però el més petit al Regne del cel és més gran que ell». Joan Baptista ha estat el més gran dels profetes pel fet d’haver estat escollit per Déu com a precursor del seu Fill; tanmateix, el Fill de Déu, el Senyor, ha volgut fer-se el més petit i el servidor de tots, assumint la nostra humanitat i naixent en la pobresa.

            Elisabet reconeix que el Messias ha arribat i que Jesús, que Maria porta a les entranyes, és el Senyor quan felicita la seva cosina dient-li: «¡Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ¿Qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor vingui a visitar-me?». Maria és beneïda, precisament perquè és beneït el fruit de les seves entranyes. ¡Quantes coses boniques podríem dir de la benaurada Verge Maria! Molts autors i predicadors insignes n’han dit més i més ben dit del que nosaltres podríem afegir ara per lloar la Mare de Déu; però les paraules d’Elisabet són especialment impressionants i plenes de profunditat per quant van ser pronunciades sota la inspiració de l’Esperit Sant. Ell, que va crear la humanitat de Jesucrist al si de Maria, posa al cor i als llavis d’Elisabet les paraules de lloança que expressen tan gran misteri: Déu s’ha fet home i, per la seva encarnació, la humanitat ha rebut la benedicció divina més gran que podia rebre. En fer nostres aquestes paraules d’Elisabet, també nosaltres participem de la mateixa inspiració i, tot felicitant la Verge Maria, rebem el Crist a la nostra vida i acollim en nosaltres la misericòrdia del Pare.

            La benaurada Mare de Déu és una dona feliç en la seva fe i, precisament, per la seva fe:«¡Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà». Quan hi ha moments a la vida en què tot ho veiem fosc i sembla que la llum se’n va, quan ens assalten dubtes que no ens deixen tranquils i veiem com la provocadora incredulitat dels qui no tenen fe i no esperen res vol sacsejar-nos, és moment de recordar i fer ben nostres aquestes paraules d’Elisabet a Maria. ¿Veritablement ens fiem de Déu? Només Ell pot fer-nos feliços, només Ell pot donar-nos la vida plena i veritable, perquè només Ell és, i la seva existència s’identifica amb la veritat. No dubtem mai de la fe que hem rebut i intentem viure, perquè és el fet de creure i confiar en Déu el que ens farà feliços. I sabem que allò que creiem no és una mera il·lusió, sinó que, pel fet de recolzar-nos en Déu, que és la Veritat, allò que Ell ens ha dit es complirà. I s’ha començat a complir ja entre nosaltres, que estem reunits aquí per celebrar la salvació mentre esperem que arribi la manifestació definitiva del Senyor. En tot moment ens visita la llum que ve del Crist i el bé triomfa sobre el mal. En l’esperança de l’Advent, posem els ulls en Maria, que va viure amb intensitat i joia la vinguda del seu Fill. Imitem el seu exemple.