Diumenge 4 durant l'any

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)

En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»

Salm responsorial [Sl 70,1-2, 3-4a.5-6ab.15ab i 17 (R.:15a)]

En vós m’emparo, Senyor, que no en tingui un desengany. 
Deslliureu-me, traieu-me del perill, 
vós que sou bo; escolteu i salveu-me. 

R. Els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu. 

Sigueu el meu castell de refugi, 
la meva roca salvadora. 
Déu meu, traieu-me de les mans de l’injust. R. 

Vós sou la meva esperança, Déu meu, 
he confiat en vós, Senyor, des de petit. 
Vós em traguéreu de les entranyes de la mare, 
acabat de néixer em vaig emparar en vós. R.

D’un cap a l’altre del dia 
els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu;
m’instruïu, Déu meu, des de petit,
i encara avui us proclamo admirable. R.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)

Germans, [interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.] El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)

En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.» Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.» En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

Cap profeta no és ben rebut al seu poble

A molts llocs, Jesús va suscitar la fe de la gent, en canvi, a Natzaret, no. El comentari a les paraules del profeta Isaïas: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d'aquestes paraules de l'Escriptura», va causar entre la gent una triple reacció: primerament, admiració; després, sorpresa; i, finalment, indignació i ràbia. Tant és així que alguns dels seus convilatans volien fer-lo morir llençant-lo daltabaix d'un precipici, però Jesús marxà serenament d'entre mig de la multitud, perquè encara no havia arribat la seva hora. 

¿No és veritat que nosaltres podem reaccionar d'una manera semblant? Quan venim a l'església per escoltar la Paraula de Déu i celebrar l'Eucaristia, ens agrada escoltar els ensenyaments de Jesús i ens trobem bé a la nostra reunió. De vegades, ens diem per dins: «És bonic això que diu Jesús. M'agrada molt com actuava, perquè sempre feia el bé i deia la veritat». Generalment, ens sentim admirats davant la profunditat de la Paraula de Déu que ens parla. Però, en més d'una ocasió ens trobem també que l'Escriptura que hem llegit és massa forta. Ja ho és de vegades per al predicador, que voldria suavitzar-la per presentar-la davant el poble d'una manera més acceptable. En aquests casos, podem reaccionar amb sorpresa: «¿Com és possible que Jesús digui això?, ¿com pot ser que aquest capellà, que no és res més que un home com nosaltres, prediqui aquestes coses?». I és que la Paraula de Déu és unes vegades un bàlsam que amoroseix, i d'altres és un foc que crema. Hi ha persones que, davant les exigències de l'Evangeli, o perquè han considerat que el missatge cristià és massa dur, han abandonat aquest camí. Jesús es trobà freqüentment amb reaccions similars, però no va fer rebaixes.

Els paisans de Jesús haurien preferit que fes miracles i guarís malalts, però que no els posés en evidència denunciant llur manca de fe. Això és el que succeeix quan volem rebre el do de Déu sense la necessària conversió. A nosaltres ens costa també de reconèixer la veu profètica en els altres, des del Papa fins al veí del costat. ¿Som dels qui inventen excuses per a defensar-nos de la veu incòmoda que representa el testimoniatge dels altres i per justificar la nostra manera de procedir? En ocasions, el nostre entusiasme per Jesucrist dura el temps que estem a l'església; després, en arribar a casa, desem l'Evangeli a l'armari fins el diumenge següent. Així anem traient Jesús de la nostra vida, del nostre treball, de les nostres preocupacions i, sobretot de les nostres obres. Enmig de l'endormiscament de la consciència de molts cristians, Jesús ve avui a despertar-nos i provocar-nos. No n'hi ha prou de sentir la Paraula de Déu: cal que la posem en la nostra vida, per tal que inspiri la nostra manera de ser i d'obrar. Això és una conseqüència fonamental de la comunió amb el Crist; així complirem en nosaltres la Paraula de Déu.