Diumenge 5 de Quaresma

El Senyor, el qui obrí enmig del mar un camí, una ruta enmig de l’aigua impetuosa, el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls, guerrers valents i fornits i tots caigueren, no s’aixecaren mai més, s’apagaren com un ble consumit, ara diu això: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud, els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran en veure que poso aigua en el desert, que abunden els rius en la solitud perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

Quan el Senyor renovà la vida de Sió ho crèiem un somni; l
a nostra boca s’omplí d’alegria, 
de crits i de rialles. 

R. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem! 

Els altres pobles es deien: 
«És magnífic el que el Senyor fa a favor d’ells.» 
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, 
amb quin goig ho celebrem! R. 

Renoveu la nostra vida, Senyor. 
Com l’aigua renova l’estepa del Nègueb.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, 
criden de goig a la sega. R. 

Sortien a sembrar tot plorant, 
emportant-se la llavor; 
i tornaran cantant d’alegria, 
duent a coll les seves garbes. R.

Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?» Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?» Ella contestà: «Ningú, Senyor.» Jesús digué: «Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

 

 

 L'episodi de la dona adúltera representa la trobada de la misèria humana amb la misericòrdia divina: la misèria personificada en la dona pecadora i també en els seus acusadors, que pretenen passar per justos i posar un parany a Jesús; la misericòrdia divina, encarnada en Crist, que coneix a fons el cor humà, que ve a salvar i no a condemnar, i està sempre disposat a acollir els febles i a perdonar a tots els qui s'obren al perdó de Déu.

Certament, el pecat d'aquella dona era gravíssim. L'adulteri és una ofensa contra Déu, que ha establert la solidesa de l'amor conjugal com a signe de l'Aliança que Ell ha fet amb el seu poble i com a participació de l'home i la dona en el seu amor. Per tant, el pecat d'aquella dissortada no era una cosa banal. Avui dia, en què tant es trivialitza el matrimoni i es presenta la vida de parella des de la perspectiva egoista dels interessos individuals, no estarà de més pensar en la gravetat d'un pecat que mina la confiança entre l'home i la dona i soscava els fonaments de la família. Però alhora, Jesús també sap que, la major part de les vegades, aquest pecat es comet més per feblesa que no pas per maldat. La dona havia estat sorpresa en adulteri, però, ¿on era el company d'adulteri? ¿Per què la dona es veu acusada i l'home no? Per què es passen per alt les faltes d'uns mentre que a d’altres no se'ls transigeix ni el més mínim error? ¿És que no eren també pecadors els qui acusaven la dona en fer discriminacions i actuar injustament a l'hora d'aplicar la llei? Si les pedres que duien a les mans poguessin parlar dels pecats dels seus portadors, segurament explicarien moltes històries; valia més llençar-les a terra i marxar. Avui, Jesús continua dient-nos: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat, que comenci a tirar pedres». ¿Per què veiem els pecats dels altres i som cecs davant les nostres culpes? Acuses el teu germà, veus els seus defectes o te'ls inventes, murmures contra ell, el critiques i el condemnes, l’estigmatitzes amb el teu judici sense misericòrdia i fins i tot fas servir les seves faltes per ressaltar la teva "bondat". ¿Ets tu millor que ell?, ¿ets lliure de pecat?, Tens la consciència tranquil·la per poder tirar pedres? I si tu ets tan bona persona, ¿per què no ajudes el teu germà a ser-ho també en comptes de llançar pedres? Veure els pecats dels altres, criticar i murmurar contra ells és una manera infame d'eludir la pròpia conversió i pretendre estar per sobre del bé i del mal

Déu, que vol donar-nos una nova oportunitat, desitja la recuperació de la persona caiguda i no la seva condemna. Tant de bo, cada vegada que acudim al sagrament de la reconciliació, escoltem les paraules del Mestre que ens infonen confiança. ¿Et pensaves que et trobaries en un carreró sense sortida? ¿T'imaginaves que el teu cas no tenia solució? ¿Havies perdut l'esperança? Escolta el Salvador: «Jo tampoc no et condemno». Els altres no t'han condemnat perquè no podien fer-ho, ja que no eren de cap manera millors que tu. Jo sí que puc condemnar-te, però no ho faig, perquè t'estimo i vull que visquis, per això, «d’ara endavant no pequis més»; tens una nova oportunitat, no la rebutgis ni la desaprofitis, no ofenguis més el Senyor ni defraudis la confiança que Ell ha posat en tu, perquè t'estima. Abandonem el camí del mal i seguim la ruta que condueix al Regne de la vida. Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors.