Diumenge 6 de Pasqua

En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres. Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»

Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, 
que ens faci veure la claror de la seva mirada. 
La terra coneixerà els vostres designis, 
i veuran tots els pobles la salvació.

R. Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora. Al·leluia.

Que s’alegrin els pobles i cridin de goig. 
Vós regiu el món amb justícia, 
regiu les nacions amb rectitud, 
i guieu els pobles de la terra. R. 

Que us lloïn les nacions, Déu nostre, 
que us lloïn tots els pobles alhora. 
Que Déu ens beneeixi, 
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. R.

L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.

 

(L'Evangeli és el del Diumenge VII de Pasqua)

Lectura de l'Evangeli segons Sant Joan

17,20-26.

 

En aquell temps, Jesús va dir aixecant els ulls al cel:

 

Pare sant:

no prego només per ells,

sinó també pels qui creuran en mi per la paraula d'ells, perquè tots siguin un,

com vós, Pare, esteu en mi i jo en vós,

que ells també estiguin en nosaltres,

perquè el món cregui que vós m'heu enviat.

 

També vaig donar-los la glòria que m'heu donat,

perquè siguin un,

com nosaltres som un:

jo en ells i vós en mi,

perquè siguin completament un,

de manera que el món sàpiga que vós m'heu enviat

i els heu estimat com m'heu estimat a mi.

 

Pare, aquest és el meu desig:

que els que estiguin amb mi,

on jo estic

i vegin la meva glòria, la que em vau donar,

perquè m'estimàveu abans de la fundació del món.

 

Pare bo, el món no us ha conegut, jo us he conegut, i ells han conegut que vós m'heu enviat. Jo els he fet conèixer i els el faré conèixer el vostre nom, perquè l'amor que em teniu estigui en ells, com també jo estic en ells.

 

 

 

Diumenge passat vam escoltar com Jesús ens deixava el manament nou: «Estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat; en això coneixeran que sou deixebles meus». I aquesta invitació, Jesús no ens l'adreça perquè la visquem un dia o dos, sinó sempre, perquè l'amor profund a Jesucrist i als germans és l'essència de la vida cristiana. Estimar és la virtut que fa l'home més semblant a Déu, perquè Déu és amor.

El fruit principal de l'amor és la unitat. El 10 de gener de 1969 foren rebuts a l'ONU els tres astronautes de l'Apol·lo 8; un d'ells digué allò que veié i pensà a 300.000 quilòmetres de la Terra: «Només existeix un món i tots som germans». Uns mesos abans, un cantant famós havia cantat al Festival de San Remo: «Si tothom es donés les mans, el món faria un gran canvi i seria molt formós». Així, el món de la ciència i el de la cançó expressaven, cadascú des del seu punt de vista, el desig d'unir tots els membres de la gran família humana, tan dividida i separada. ¿Us assembla que aquests dos exemples que he citat queden molt llunyans en el temps? Pot ser que així sigui, però reflecteixen un ideal present a totes les èpoques i que continua essent actual al nostre temps, un ideal que encara no hem aconseguit pas.  L'ideal d'una humanitat unida fou un dels principals objectius de Jesús. Després de sopar, rodejat dels seus deixebles en la intimitat d'aquella nit en què havia de lliurar la seva vida, Jesús aixecà al Pare una pregària perquè aquest ideal es fes realitat: «Que tots siguin u, com vós, Pare, esteu en mi i jo en vós, perquè ells siguin en nosaltres. Que siguin u, com ara nosaltres som u».

Al llarg de la història, la humanitat ha sofert tota mena de divisions que l'han portada a la lluita, a la violència i a la guerra. La manca d'amor ha dut els homes a la desfeta. I d'aquesta trista experiència no se n'escapa ningú, ja que tothom, ni que sigui en un àmbit més petit, ha estat testimoni o protagonista de discòrdies, malentesos i rancúnies que han ferit dolorosament el Cos de Crist. Enmig d'aquesta situació fosca, marcada per l’escissió, Jesucrist ens convida a reconstruir la unitat i ens demana que apostem per l'amor. Només l'amor triomfa sobre l'odi i fa possible que ja des d'ara, juntament amb el Crist ressuscitat, ressuscitem també nosaltres a una vida nova: una vida plena de pau i de comunió amb els germans, tal com Déu vol.

La unitat que ens demana Jesús és mútua, puix que aquesta és la unió màxima que es pot donar entre els homes. Exemples d'aquesta unitat, que són una llavor d'esperança, els podem trobar en la vida familiar: en el matrimoni, l'home i la dona s'uneixen en un mateix cos, i fruit del seu amor són els fills, que són cridats al seu torn a correspondre a l'amor amb què els pares els estimen i a estimar-se entre ells. No obstant, Jesucrist va més enllà d'aquests exemples i ens mostra una altra comparança, moltíssim més gran, per expressar la unitat que ell vol de tots els homes: la mateixa unió que hi ha en Déu. Déu que és amor des de l'eternitat, comunió íntima i vital de tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Els deixebles de Jesús som cridats a aquesta unitat. Hem d'estimar-nos de tal manera que arribem a formar un sol cor i a ser, així, la humanitat divinitzada per Jesucrist.

¿Com contribuir a fer possible tot això? Estimant amb tot el cor. En cada persona hi ha una part de veritat. Saber acceptar i assumir la part de veritat que hi ha en els altres és una manera de construir la unitat universal. Quan fem això, estem combregant Déu a través d'aquella persona. Amb un desig fervent d'unió, agraïm al Pare el do de l'Eucaristia, que ens fa possible de formar, per l'amor de l'Esperit Sant, un sol cos amb Jesucrist; i celebrem la festa amb un viu anhel d'estimar-nos i de ser cada dia més germans els uns dels altres, tot fent conèixer als altres homes l'amor amb què el Senyor ens ha estimat.