Diumenge 7 durant l'any

En aquells dies, Saül, amb tres mil homes d'entre els millors guerrers d'Israel, baixà al desert de Zif a buscar-hi David. David i Abisai entraren de nit al campament de Saül, i el trobaren dormint, ajagut al centre de tots. Tenia la llança clavada a terra vora el seu capçal. Tot al voltant jeien Abner i els altres homes. Abisai digué a David: «Avui Déu ha fet caure el teu enemic a les teves mans. Ara mateix el clavaré a terra d'una llançada. No en caldran pas dues.» Però David li contestà: «No el matis pas. ¿Qui quedaria net de culpa si amb les seves mans feia res de mal a l'Ungit del Senyor?» Llavors David agafà la llança i el gerro d'aigua que Saül tenia vora el capçal i se n'anaren. Ningú no ho veié, ni se n'adonà, ni es despertà. Tothom dormia. El Senyor havia fet caure sobre ells un son profund. David passà a l'altra banda i s'aturà un tros lluny, dalt la muntanya. Els separava una bona distància. David cridà: «Aquí tinc la llança del rei. Que vingui a buscar-la un dels teus homes. I que el Senyor recompensi aquell de nosaltres que és de debò magnànim i lleial; avui el Senyor t'havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer res de mal a l'Ungit del Senyor.»

Beneeix el Senyor, ànima meva, 
del fons del cor beneeix el seu sant nom. 
Beneeix el Senyor, ànima meva, 
no t'oblidis dels seus favors. 

R. El Senyor és compassiu i benigne. 

Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; 
rescata de la mort la teva vida i et sacia d'amor entranyable. R. 

El Senyor és compassiu i benigne, 
lent per al càstig, ric en l'amor. 
No ens castiga els pecats com mereixíem, 
no ens paga com deuria les nostres culpes. R.

Llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l'Orient és lluny de l'Occident.
Com un pare s'apiada dels fills, el Senyor s'apiada dels fidels. R.

Germans, quan Déu modelà Adam, el primer home, es convertí en un ésser animat, però el darrer Adam es convertí en Esperit que dóna vida. No va ser primer el cos espiritual, sinó el cos animat. El cos espiritual vingué després. El primer home, fet de terra, era de pols. Però el segon home és del cel. Tal com era el de pols són tots els de pols, i tal com és el del cel seran tots els del cel. Abans érem semblants a l'home fet de pols; després serem semblants a l'home que és del cel.

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l'altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t'ho hagin pres. Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si heu fet bé als qui us en fan, ¿qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors. Si presteu diners als qui de cert us els tornaran, ¿qui us ho ha d'agrair? També els pecadors presten diners als pecadors quan saben que els recobraran. Però vosaltres heu d'estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos: llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet.»

 

 

Jesús ens ha dit unes paraules molt boniques que en realitat, si les analitzem a fons, són molt dures: «Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen»; i ens resulten dures, perquè dur-les a la pràctica no és gens fàcil. Tothom sent el mal que li han fet i busca instintivament la manera de rescabalar-se, vestint les seves accions i actituds amb els millors arguments que troba: «Cal reparar el mal que m’han fet», «No es pot tolerar una injustícia com aquesta», «Així sabrà amb qui les gasta…». Moltes vegades no cerquem tant el restabliment de la justícia com sentir la satisfacció de veure humiliat qui ens ha ofès. Jesucrist ens parla avui del perdó com expressió d’amor, però sovint nosaltres el veiem com a símptoma de feblesa. És fàcil estimar els qui ens estimen, els qui ens volen bé i ens fan favors; en canvi, costa més estimar els qui ens han fet mal. Tanmateix, deixar d’estimar i sentir odi i aversió, ens perjudica, tant perquè fa que visquem en un món més fred i inhumà, com perquè ens fa patir interiorment i ens corseca: Heus ací una expressió ben nostra: «es corsecava d’odi, o de ràbia», que indica que el primer que rep la conseqüència del mal és el mateix que sent odi o ràbia.

            Davant d’aquesta temptació tan humana de buscar venjança, Jesús ens proposa seguir la regla d’or –recollida per l’Antic Testament i coneguda per tots nosaltres–, que Ell formula en positiu. En efecte, si la regla d’or deia: «El que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú» o «No facis a ningú allò que no vols que et facin a tu», Jesús l’expressa d’aquesta altra manera: «Tracteu els altres com voleu que ells us tractin». Ben segur que ningú vol ser odiat i que, en canvi, tothom vol ser estimat, comprès, perdonat i acollit. Portada a les seves darreres conseqüències, la regla d’or, reformulada per Jesús, ens demana estimar i perdonar els enemics. Han estat molts els germans nostres que ens han deixat un testimoniatge preciós sobre la vivència d’aquesta recomanació del Mestre, especialment en situacions extremes, les quals demostren si som o no de debò bons deixebles de Jesús. Entre 1915 i 1916, hi va haver a Turquia una gran matança d’armenis que causà més d’un milió de víctimes, és el que es coneix com el “gran genocidi armeni”, que Turquia no ha volgut reconèixer mai i que pesa com un llosa damunt la seva història. Una jove cristiana armènia i el seu germà foren perseguits per un soldat turc que els aconseguí. El germà va ser assassinat davant la noia, però ella va poder escapar saltant una tàpia. Més tard, aquesta noia servia com infermera en un hospital turc, i van portar a la seva sala, malferit, el mateix soldat que havia matat el seu germà i l’havia intentat matar a ella. Una gran batalla es va desencadenar en el cor de la jove. Sabia que la més mínima desatenció al soldat greument ferit produiria la seva mort. Per una banda tenia desitjos de venjança; però, per altra, la seva condició cristiana li reclamava amor i perdó. I feliçment per al soldat i per a ella mateixa, l’amor del Crist va guanyar la partida, i l’infeliç criminal va rebre les atencions i les cures de la infermera. Quan l’home va millorar, va reconèixer en la infermera la noia que havia perseguit i li preguntà perquè no l’havia deixat morir quan això li hauria estat ben fàcil. Ella va respondre amb promptitud: «Perquè jo sóc seguidora d’Aquell que va dir: “estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen”». El pacient va quedar silenciós i finalment va dir amb llàgrimes als ulls: «Jo no sabia pas que hi hagués una religió així. Explica’m més coses sobre ella, ja que la vull conèixer». L’amor i el perdó el van conquerir i ella va tenir el goig de conduir-lo als peus de l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.

            Déu ens ha creat a imatge i semblança seva i, pel Baptisme, ens ha fet fills seus. Però ser fill de Déu vol dir créixer i madurar en la vida cristiana. Si ens obrim a l’amor de Jesucrist, si deixem que Déu estimi i perdoni a través nostre, serem de debò fills de l’Altíssim i farem present Jesucrist en la societat. Ben segur que no podrem intervenir directament en la resolució dels grans conflictes mundials, però sí que podem col·laborar ja des d’ara a pacificar les nostres relacions amb persones properes si seguim la proposta de Jesús. Una proposta que Ell va segellar amb la seva sang i que ara celebrem en l’Eucaristia.