Diumenge 8 durant l'any

Sacsegeu el garbell, i quedarà el rebuig: així serà l’escòria de l’home quan serà examinat. L’obra del terrisser ha de superar la prova del forn: així serà provat l’home en el moment de donar comptes. El fruit de l’arbre demostra el bon conreu: així, quan l’home doni comptes, es veurà què tenia al cor. No facis l’elogi de ningú abans no hagi estat examinat: és llavors que l’home serà posat a prova.

És bo de lloar l’Altíssim,
de cantar al vostre nom, Senyor,
de proclamar al matí el vostre amor
i de nit, la vostra fidelitat.

R. És bo de lloar-vos, Senyor.

Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
plantats a la casa del Senyor,
creixeran als atris del nostre Déu. R.

Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor,
per proclamar que el Senyor és recte,
que la meva Roca no coneix la injustícia. R.

Germans, quan això que es consumeix es revestirà d’allò que ja no es consumeix, quan aquesta existència mortal es revestirà d’aquella que és immortal, es complirà allò que diu l’Escriptura: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és l’agulló que t’incitava?» L’Agulló que incitava la mort és el pecat, i el vigor del pecat ve de la Llei. Però, donem gràcies a Déu: ell ens dóna la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor. Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va.

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: «¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec? ¿No caurien tots dos dins un clot? No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? ¿Com li pots dir: “Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”, si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses. L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu a fora la bondat; però l’home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»

 

 

Jesucrist ens crida a seguir-lo en el camí de la perfecció evangèlica, la qual es realitza en l’amor a Déu i als germans. En el camí de la vida cristiana no ens podem pas quedar aturats a la meitat. Al final de la vida, serem examinats sobre el que haurem estimat; per això, començo aquesta homilia fent referència a la paciència de Déu amb cadascun de nosaltres i també al seu judici, un tema important del qual no acostumem a parlar, però que hem de ser conscients que un dia arribarà. No es tracta pas de pintar aquest judici diví amb tintes fosques, com s’havia fet en altres temps, ni de ficar la por al cos de ningú; però sí que cal prendre’s la vida present d’una manera més seriosa. Davant els homes, podem aparèixer d’una manera o d’una altra; ens podem mostrar autènticament o aparentar el que no som. Però davant Déu es manifesta la nostra realitat tal com és, perquè Ell veu fins el més secret del cor humà. ¿I com ens veu el Senyor? Un místic anglès deia: «Per a Déu no compta tant el que ets, ni el que has estat, sinó el que voldries ser». Penso que, igualment, cadascú hauria de veure en l’altre no el que és ni el que ha estat, sinó el que voldria ser. Així ajudaríem el germà, com ens diu Jesús, a treure amb delicadesa «la palla del seu ull», però treient abans «la biga del nostre».

Allò que portem al cor és el que es fa transparent i es manifesta a l’exterior. ¿De què acostuma a parlar la gent que ens envolta? Del que porta a dins. Per això, tots parlem de diners, de sous, dels preus, de la declaració de renda, de préstecs i pagaments, de l’atur, de metges, d’assegurances, d’habitatges, d’ordinadors, de telèfons cel·lulars i de cotxes, de loteria, de viatges i vacances, del terrorisme, de política i economia, de casaments i divorcis, de successos, d’esports i  de diversions… Tot això delata els nostres punts d’interès personals i els problemes que ens angoixen, així com la muntanya de necessitats fictícies que ens creem o ens crea el ritme consumista de la vida actual. Les nostres converses ens delaten: «De l’abundància del cor en parla la boca». I de Déu, ¿en parlem gaire? I dels valors superiors, humans i espirituals, com poden ser la fraternitat, la pau, la justícia, la fe, la unitat, la responsabilitat i la col·laboració ciutadanes, ¿n’acostumem a parlar, ni que sigui de tant en tant? ¿Quines són les obres que neixen del nostre cor? ¿Quins fruits donem i estem donant?

El cristià de veritat, el veritable deixeble de Jesucrist, que se sap incorporat a Ell per la fe i el Baptisme, pensarà, parlarà i actuarà cristianament. És una afirmació seriosa la que acabem de fer, per això examinem-nos per veure si estem donant el testimoniatge que hom espera de nosaltres. A tots ens cal una conversió constant. Abans de jutjar i criticar els fruits, és a dir, les obres i les paraules dels altres, hauré de mirar primer quina mena d’arbre sóc jo. La correcció fraterna és bona, però sempre i quan a través d’ella s’expressi la caritat i el desig de la pròpia conversió, cercant el bé del proïsme per damunt de tot. Cal, per tant, que cadascú faci una autocrítica sincera per evitar de convertir-se en el jutge i censor dels germans i creure’s superior als altres. L’arbre, bo o dolent, es coneix pels seus fruits; ¿quins són, doncs, els fruits pels quals es coneix el veritable deixeble de Jesús?: L’Evangeli ens els ha presentats al llarg d’aquests darrers diumenges: la pràctica de les Benaurances, l’amor als enemics, donar sense demanar ni esperar res a canvi, no jutjar ni condemnar ningú, convertir el propi cor o haver intentat, almenys, una millora personal. Déu no mirarà tant l’èxit aconseguit com l’esforç que haurem posat tot confiant en el poder de la seva paraula.