Solemnitat de la Nativitat del Senyor. Missa de la Nit

LECTURA DEL LLIBRE D'ISAÏES (IS 9,1-6)

El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian. Les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells revolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà. Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau. Serà immens el principat, la pau no tindrà fi en el tron de David i en el seu regne, fonamentat i sostingut, des d’ara i per sempre, sobre el dret i la justícia. Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers.

SALM RESPONSORIAL [95,1-2A.2B-3.11-12 (R. LC 2,11)]

Canteu al Senyor un càntic nou, 
canteu al Senyor arreu de la terra, 
canteu al Senyor, beneïu el seu nom.

R. Avui ens ha nascut un salvador, 
que és el Messies, el Senyor. 

Anuncieu de dia en dia que ens ha salvat, 
conteu a les nacions la seva glòria, 
conteu a tots els pobles els seus prodigis. R.

El cel se n’alegra, la terra hi fa festa, 
bramula el mar amb tot el que s’hi mou, 
jubilen els camps amb tot el que hi ha, 
criden de goig els arbres del bosc. R. 

Hem vist que ve el Senyor, 
que ve a judicar la terra; 
judicarà tot el món amb justícia, 
tots els pobles amb la seva veritat. R.

LECTURA DE LA CARTA DE SANT PAU A TITUS (TT 2,11-14)

Estimats: s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.

LECTURA DE L'EVANGELI SEGONS SANT LLUC (LC 2,1-14)

Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure’s a la població d’on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill. Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l’àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.» I una multitud dels exèrcits celestials s’uní llavors mateix a l’àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»

Em crida l’atenció en llegir l’Evangeli del Naixement del Senyor la seqüència de noms de llocs. El relat comença parlant de “tot el món”, després de Síria, després de Galilea i Natzaret, de Judea i Betlem i, finalment de l’hostal i de la menjadora. Així, com si fos el moviment d’una càmera que, en el marc d’un vast paisatge al qual s’atansa a poc a poc, es fixa progressivament en un punt únic, deixant a un costat totes les altres coses fins a veure només aquell punt, l’autor guia la nostra mirada des de les fronteres llunyanes de l’univers fins a la menjadora de Betlem. És fàcil d’entendre el sentit d’aquest procediment. Perquè hom relaciona els noms de llocs amb els noms de persones. Cèsar August i “tot el món”…, Quirini i Síria; Betlem i David, finalment, Jesús i la menjadora. Per tant, l’autor ha fet desfilar succesivament davant nostre les diverses autoritats reconegudes pels homes indicant-nos el camp en el qual exercien el seu poder, fins a conduir-nos cap aquell que té la vertadera autoritat, l’únic poder veritable: no el Cèsar que regna sobre tota la terra, ni Quirini, governador de Síria, ni tan sols David en la ciutat de Betlem, sinó Jesús a la seva menjadora, aquell que hem d’anomenar Messias i Senyor.

            Amb el seu anunci als pastors, l’àngel ens diu que Jesús és el «Salvador, el Messias i Senyor». A l’època de Lluc, els romans gratificaven llurs emperadors amb els títols de “Salvador” i “Senyor”; i molt abans, la tradició bíblica havia considerat els reis de l’Antic Testament, aquells “ungits”, “messias” i “cristos” com a “salvadors”: «salvarà els desvalguts que no tenen defensor», canta, per exemple, el salm 72 a propòsit del “rei” i del “fill del rei”. Des d’”avui”, tots els monarques humans, qualssevol que siguin, jueus o pagans, ja no tenen el privilegi d’aquests títols, puix que n’han quedat desposseïts pel naixement de Jesús. Solament aquest que acaba de néixer pot ser anomenat, i ho és de debò, Salvador, Messias i Senyor. Com diu aquell cant: «No adoreu, amics, ningú més que Ell».

            L’esdeveniment és considerable per als homes que saben per dura experiència que «els reis de les nacions governen com a senyors absoluts, i els qui tenen autoritat damunt d’ells es fan dir Benefactors». Ara bé, hi ha hagut una aturada en aquesta set de consideració i de prestigi, perquè el qui ara té l’autoritat es presenta davant els homes de manera molt insòlita: «faixat en bolquers i reclinat a una menjadora… perquè no hi havia lloc per a ells a l’hostal». És comprensible que qui neix així, el qui no es comporta com els poderosos d’aquest món, demani un dia als seus deixebles: «El qui vulgui ser el més gran d’entre vosaltres que sigui el vostre servidor».

            Bona Notícia que anuncia aquest tomb de les coses i de les realitats terrenals que exposarà amb detall el discurs de les Benaurances: «Feliços els qui avui ploren, els qui avui tenen fam, els qui avui són pobres». ¿Ens identifiquem nosaltres amb aquells als qui Jesús felicita i ha vingut a portar la Bona Notícia? ¿Acollim nosaltres el do de Déu com els pastors de Betlem?