La Sagrada Família

Lectura del primer llibre de Samuel (1Sa 1,20-22.24-28) 

El Senyor es recordà d’Anna i va tenir un fill. Li posà el nom de Samuel, perquè era el fill que ella havia demanat al Senyor. Elcanà, el marit d’Anna, va pujar al santuari de Siló amb tota la família per oferir el sacrifici anual i complir la prometença. Anna no hi va anar. Va dir al seu marit: «Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré; el presentaré al Senyor, i que es quedi allà per sempre més.» Anna s’endugué Samuel a Siló amb un toro de tres anys, mig sac de farina i un odre de vi, i presentà el noi al temple del Senyor. Samuel encara era un nen. Després d’immolar el toro, presentaren el nen a Elí. Anna li digué: «Senyor meu, ho juro per la vostra vida: Jo sóc aquella dona que un dia vaig pregar aquí mateix, davant vostre. Aquest noi és el que jo vaig demanar al Senyor, i ell me’l va concedir. Per això jo l’hi cedeixo: serà d’ell tota la vida.» Després es prosternaren allà mateix i adoraren el Senyor.

Salm responsorial [Sl 83,2-3.5-6.9-10 (R.: 5a)] 
Que n’és, d’amable, el vostre temple, 
Senyor de l’univers. 
Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. 
Ple de goig, i amb tot el cor, 
aclamo el Déu que m’és vida. 

R. Feliç el qui viu a casa vostra, Senyor. 

Feliç el qui viu a casa vostra lloant-vos cada dia. 
Feliços els qui s’acullen als vostres murs: 
emprenen amb amor el camí. R. 

Senyor de l’univers, escolteu la meva súplica,
escolteu, Déu de Jacob. 
Déu nostre, mireu amb amor el vostre Ungit, 
fixeu-vos en el rei que ens protegeix. R.

La família és el marc de referència en el creixement humà, el medi a través del qual prenem contacte amb el món i la societat i som integrats en una família més àmplia: la família dels fills de Déu. Ens diu Sant Joan: «Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som». En fer-se home, també el Fill de Déu va néixer i desenvolupar-se dins d’una família.

Entre la vida de família i el creixement dels seus membres hi ha tensions, especialment pel que fa al desenvolupament dels fills. La família ha de contribuir a llur realització personal, no pot negligir-la ni ofegar-la. Afortunadament, entre nosaltres ja han passat les èpoques en què els pares arreglaven els casaments dels fills o determinaven la professió que havien d’exercir o la carrera que havien d’estudiar; avui dia, ningú no toleraria una imposició semblant. Escrivia el poeta libanès Khalil Gibran: «Els vostres infants no són vostres… Vénen a través de vosaltres, però no de vosaltres. I per més que estan amb vosaltres, no són ben bé vostres… Vosaltres sou els arcs amb els quals els infants són llançats com sagetes vivents». I aquesta realitat comporta també una certa dosi de sofriment per als pares. Anna ho va comprendre molt bé en consagrar el seu fill Samuel al Senyor, perquè estigués al seu servei.

Només pot estimar de debò el qui és capaç de sofrir, i això es véu molt clar en l’amor de la majoria dels pares envers llurs fills. Una vegada em comentava una mare: «¡estic contenta de veure créixer els nens!, però al mateix temps em sento inquieta pel futur i per l’orientació que donaran a la seva vida». A mida que passen els anys, els pares veuen com els fills es distancien: es decanten cap a la colla d’amics, canvien de gustos, busquen altres diversions, arriben tard a les nits… En arribar a una certa edat, els joves busquen afermar llur pròpia personalitat i establir el seu criteri; als pares els cal llavors molta paciència i comprensió per acompanyar el creixement de llurs fills sense forçar situacions, en un itinerari que té llums i ombres. També Josep i Maria experimentaren desconcert i dolor davant d’alguns fets incomprensibles en el procés de maduració humana de Jesús: «Fill, ¿per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia», és la pregunta de Maria en una situació que se li fa dura i punyent com a mare que és. Però Jesús adolescent comença a veure quina és la seva missió, la dedicació de la seva vida: «¿Per què em buscàveu? ¿No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?» Fixeu-vos que, en iniciar Jesús el seu ministeri, Maria, tot i que es quedava sola a causa de la seva viduïtat, no el va voler retenir per a ella; com tampoc Anna no va voler retenir a casa Samuel, el fill que tant havia desitjat i demanar al Senyor, sinó que el va oferir al servei de Déu, i així el poble d’Israel va arribar a ser conduït per un dels profetes més carismàtics de la seva història. En la relació entre pares i fills hi ha d’haver sempre respecte i comprensió mutus, i uns i altres han d’estar sempre atents a descobrir quina és la voluntat divina i a realitzar-la.

Tant de bo que el creixement i la maduració dels joves estiguin guiats sempre per un ideal noble i per la recerca del destí i la vocació als quals Déu els crida, i no per desigs i interessos egoistes. Només així, l’amor envers els pares podrà guanyar en qualitat a mida que passen els anys. Jesús mateix ens dóna la lliçó quan, des de la creu estant, encomana la seva Mare al deixeble estimat.