Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20) |
Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he
tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué:
«La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha
enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i
menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» |
Salm responsorial [97,1.2-3ab.3c-4 (R.: 1a)] |
Canteu al Senyor un càntic nou: |
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12) |
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món,
perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors
que ens ha concedit en el seu Estimat. |
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38) |
En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el
nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què
la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran
Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com
pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que
naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res
no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.»
Alegra't, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb tu
La celebració d'avui està profundament relacionada amb el sentit de l'Advent, perquè la Mare de Déu és la gran figura de l'esperança, model i exemple per als seus fills. Ningú millor que ella va saber esperar amb tanta intensitat l'arribada del Salvador. Sortoses les entranyes de la Verge Maria, que van portar al món el Fill del Pare Etern. Per preparar una estança digna per al seu Fill, Déu va beneir i santificar aquella humil serventa que havia escollit des del mateix moment de la seva concepció, preservant-la del pecat original: «És dolç i piadós creure que la infusió de l'ànima de Maria va tenir lloc sense pecat original, de manera que en la mateixa infusió de la seva ànima ella fou també purificada del pecat original i adornada amb els dons de Déu, rebent una ànima pura infosa per Déu; de manera que, des del primer moment en què ella començà a viure fou lliure de tot pecat». Qui s'expressa així és Martí Luter en un sermó Sobre el dia de la Concepció de la Mare de Déu, pronunciat el 8 de desembre de 1527, quan ja feia anys que havia iniciat la Reforma protestant; he preferit aquesta cita a la d'un autor catòlic pel seu caràcter sorprenent. És cert, Luter, ja protestant, creia en la Concepció Immaculada de Maria, quan en l'Església catòlica, tot i ser objecte de la devoció del poble fidel, era una qüestió encara disputada entre els teòlegs. Maria, immaculada en la seva concepció fou també immaculada al llarg de tota la seva vida; sense distingir-se externament per res de les dones del seu poble i de la seva època, era l'obra mestra de la gràcia. La Concepció Immaculada de la Verge Maria posa a la nostra consideració l'ésser humà tal com Déu el va crear i tal com volia que fos: imatge i semblança seva. En el pla redemptor de Déu, Maria és el model de la humanitat salvada per Jesucrist i per això Ell va voler que la salvació abastés en ella des del primer instant de la seva vida, i que aquesta salvació perseverés en ella al llarg de tota la seva vida en un estat perfecte de gràcia, sense cap mena de defecció. La Benaurada Verge Maria ens mostra el que som nosaltres a partir del Baptisme i el que serem quan assolim plenament la glòria de Déu. La vida de la Mare de Déu va estar adornada per moltes virtuts: humilitat, confiança en Déu, rectitud d'intenció i disponibilitat per a fer la voluntat del Senyor en tot moment, entre d'altres. Però avui, fóra bo destacar una en particular: la puresa, que ella visqué al llarg de tota la seva existència terrenal, de tal manera que es transformà en un espill de la puresa de Déu i per això ha merescut que l'anomenéssim “la Puríssima”. «Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu», ens diu Jesús a les Benaurances, perquè la puresa ens apropa i ens fa semblants a Déu, i solament aquells que tenen un cor net i uns ulls purs el podran veure. Feliç vós, Maria, perquè heu vist Déu fet home en el fruït beneït de les vostres entranyes.
Per a molts avui dia se'ls fa difícil creure en la virginitat de la Mare de Déu, que es materialitzà en una existència terrenal tota pura i consagrada al Senyor. L'ambient que ens envolta –tan carregat de sensualitat i hipersexualitzat– ha fet problemàtic creure fins i tot en el sentit de la puresa i valorar la pràctica de la castedat. ¿No és veritat que des dels mitjans de comunicació molt sovint hom ridiculitza la puresa i hom considera la pràctica de la castedat com una actitud pròpia de persones beneites o reprimides i antiquades? ¿No és cert que sovint hom banalitza la paraula “amor” i els seu significat es veu reduït a un fet fisiològic i a la satisfacció de desigs carnals? ¿Què entendrà, doncs, una persona que pensi així?, ¿com podrà apreciar l'excel·lent valor de la puresa de Maria i de la netedat de cor de tots aquells que han volgut seguir el camí obert per Jesucrist i que ens mostra la infinita puresa de Déu? En contemplar l'ésser humà, amb la seva grandesa, en tant que imatge de Déu, podrem comprendre que tot pecat i, per això també qualsevol pecat contra la puresa, és un atac contra la semblança que Déu ha posat en cada ú de nosaltres, una profanació contra la dignitat del cos humà, que és el temple de l'Esperit Sant. Però, perquè la puresa sigui autèntica i digna d'aquest nom, ha de venir acompanyada d'altres virtuts, com les que adornaren la vida de la Verge Maria. Invoquem la Mare de Déu, avui i sempre, com a Mare nostra i demanem per la seva intercessió que la gràcia de Jesucrist no deixi mai d'actuar en nosaltres. |
Lectura del llibre dels Nombres (Nm 21,4b-9) |
En aquells dies, tot fent camí, el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès. Deia: «Per què ens vau fer sortir d’Egipte, si hem de morir en aquest desert?
No hi ha pa ni aigua, i ja estem fastiguejats d’aquest menjar tan miserable.» Llavors el Senyor envià serps verinoses que els picaven, i molta gent moria. El poble anà a trobar
Moisès i li digué: «Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu. Prega el Senyor que ens tregui aquestes serps.»
|
Salm responsorial [77,1-2.34-35.36-37.38 (R.: cf. 7b)] |
Escolta, poble, el meu ensenyament,
|
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11) |
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.
|
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 3,13-17) |
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.»
Nosaltres hem de gloriar-nos en la Creu de Nostre Senyor Jesucrist
|
El títol de la festa que avui celebrem ens pot causar una certa perplexitat: ¿l’exaltació d’un instrument de tortura? Cal dir que els cristians no tenim cap interès per exaltar una creu, sinó que més aviat exaltem al qui va morir en la creu, al Crist, el nostre Redemptor; per això la creu té una gran significació per a nosaltres, no pel que és, sinó per la persona que hi va morir. Els cristians no exaltem pas el Crist per la gran quantitat de sofriment que va patir, sinó pel seu gran amor, amb el qual acceptà, lliurement i voluntària, els dolors immensos de la crucifixió. Allò que ens va salvar no fou el gran dolor del Crist, sinó el seu amor immens. Si el motiu del sofriment del Crist no hagués estat l’amor, el seu sofriment hauria estat religiosament estèril, encara que fins i tot hagués pogut ser heroic i admirable des d’altres perspectives socials o polítiques. Els sofriments inútils i estèrils no ens interessen pas als cristians; no solament no els volem ni per a nosaltres ni per als altres, sinó que lluitem per evitar-los. Per amor al bé, a la veritat, a la justícia, a la pau i a la santedat, estem disposats a patir i a acceptar els sofriments que calguin per tal que desapareguin de la nostra vida i del nostre món el pecat, la mentida, la injustícia, la guerra i tot allò que s’oposa al Regne de Déu. Els cristians estimem l’alegria, la pau i la felicitat, però no som pas ingenus. Sabem que per aconseguir el bé hem d’evitar el mal i això no es fa si no és a costa de grans esforços i sacrificis. Aquests esforços, aquests sacrificis, aquest dolor, aquestes creus, només són cristianament tolerables i àdhuc desitjables si el motiu que ens porta a acceptar-les és l’amor. L’amor a Déu i l’amor al proïsme, tal com ens ho ha ensenyat el nostre Redemptor amb el seu exemple i la seva doctrina.
L’única raó per la qual Déu Pare va enviar el seu Fill al món va ser l’amor. No el va enviar per condemnar el món, sinó per salvar-lo per mitjà del seu Fill. L’amor sempre intenta salvar, mai no destruir. També Déu ens ha enviat a cadascun de nosaltres en aquest món per col·laborar amb el Crist en la seva obra salvadora, en la petita mesura de les nostres possibilitats. Sabem que els nostres esforços per construir un món millor ens donaran feina i dolor, però aquest sí que és un dolor que Déu vol, perquè és un dolor redemptor, fruit de l’amor. Aquest dolor, aquesta creu, quan és signe de l’amor, Déu sí que la vol per als deixebles del seu Fill.
Jesucrist es va fer no res fins a prendre la condició d’esclau fins a sotmetre’s a una mort de creu, ¿no ha de ser aquesta una gran lliçó per a tots nosaltres? Així ho han entès i ho han practicat tants sants i santes cristians que, per amor a Déu i al proïsme, van donar el millor de llurs vides al servei dels més pobres i marginats. Van saber renunciar al seu estatus acomodat per intentar salvar persones a les quals la societat no els hi havia donat cap altra possibilitat de salvació humana i cristiana. Cadascú de nosaltres pot posar els noms i cognoms que prefereixi, per recordar tantes persones cristianes que, al llarg de la història, van escollir la pobresa i la marginació per salvar els més pobres i desheretats de la terra. A tots ells, com al Crist, els volem exaltar nosaltres en la creu del seu dolor redemptor, que és fruit i conseqüència d’un amor immens.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab) |
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
|
Salm responsorial [44,10bc.11-12 ab.16 (R.: cf.10b)] |
La princesa t’espera enjoiada,
|
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a) |
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
|
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56) |
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
La solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu és un ressò de la Pasqua i ens ajuda a contemplar la figura de Maria des d’una doble perspectiva: en relació amb el Crist i amb l’Església. Es tracta de les dues facetes d’una mateixa realitat: l’acció del Crist es perpetua en l’Església al llarg dels segles; Ell es fa present en el seu poble, del qual Maria és Mare i model de persona creient i fidel a la voluntat de Déu. En l’Assumpció de la Mare de Déu veiem com el triomf del Crist sobre la mort s’estén a tots els membres del seu cos: en nosaltres, encara com una promesa; en Maria, com una obra ja acomplerta. Sant Pau, en la primera carta als Corintis, ens parla de la victòria del Crist ressuscitat sobre la mort i de la regeneració universal que corona la seva obra salvífica, i en aquesta obra Maria hi té un paper destacat. Tots morim per causa del pecat d’Adam, tal com diu l’Apòstol. El Crist, home perfecte en el qual no hi ha pecat, ha volgut sotmetre’s a la llei de la mortalitat per a vèncer la mort en el seu propi terreny. Assumint la nostra condició humana, des del naixement fins a la mort, la transfigura amb el seu poder diví. La Verge Maria també va experimentar la mort en la seva condició humana, però no a causa del pecat, absent en ella, sinó per la participació en el misteri del seu Fill, mort i ressuscitat; per això, els cristians creiem que no va conèixer la corrupció del sepulcre i que ara viu en cos i ànima –és a dir, en tota la seva realitat personal– amb Déu. La solemnitat d’avui arrenca d’una antiga festa, celebrada a Orient i Occident, anomenada Dormició de la Mare de Déu, que contemplava la mort de Maria com un adormir-se plàcidament en el Senyor. La creença en la incorrupció del cos virginal de Maria va donar lloc a la fe en l’Assumpció: Després de la seva vida mortal, Maria, plena de l’Esperit Sant, va ser assumida per Déu a la glòria immediatament després de la mort, participant, la primera de tots, en la resurrecció del Crist. Aquesta assumpció és en realitat el coronament de l’assumpció que va fer Déu de Maria des del primer instant de la seva vida, ja que des de l’eternitat l’havia escollida per Mare del seu Fill.
Si el Crist és el nou Adam, és a dir, el nou home, pel qual ens ve l’alliberament del pecat i de la mort, la fe cristiana ha vist sempre en Maria la nova Eva, la nova Mare de tots els vivents, associada pel Crist a la seva obra salvadora i donada per Ell mateix des de la creu com a Mare de tota la humanitat. És per això que Maria participa de la reialesa del Crist. També nosaltres, a partir del Baptisme, comencem a participar d’aquesta condició reial que esdevindrà plena en la vida eterna, quan el Crist serà tot en tots. Diverses vegades, Maria és invocada com a reina: reina dels àngels, reina dels patriarques, reina dels apòstols, reina dels màrtirs, reina dels confessors, reina de les verges, reina de tots els sants, reina concebuda sense pecat original, reina assumpta al cel, reina del sant rosari, reina de la pau. La seva reialesa manifesta la seva tendra condició de mare que ens protegeix, ens empara i ens impulsa a viure l’aventura de la fe. La seva reialesa no és segons els criteris del món, no es tirànica i l’ha merescuda pel fet d’haver-la apresa en el sofriment, la discreció, el servei i la donació total a la voluntat de Déu. De totes les advocacions que hem citat anteriorment, vull ressaltar la de reina de la pau en un món que tant necessita la concòrdia i la fraternitat. |