Sant Pere i Sant Pau, 29 de juny

En aquells dies, el rei Herodes detingué alguns de l'Església per fer-los mal. Féu matar amb l'espasa Jaume, el germà de Joan, i quan s'adonà que això era ben vist dels jueus, féu agafar també Pere. Eren els dies dels Àzims. El féu tancar a la presó i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats, amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble després de Pasqua. Mentre Pere era a la presó ben vigilat, la comunitat pregava Déu per ell sense parar. Herodes ja anava a fer-lo comparèixer, però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats, lligat amb dues cadenes, i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó, tot d'una l'àngel del Senyor es presentà, i la cambra s'omplí de claror. L'àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué: «De pressa, aixeca't!» I les cadenes li caigueren de les mans. Li digué: «Cenyeix-te i posa't les sandàlies.» Pere ho va fer, i l'àngel va afegir: «Pren el mantell i segueix-me.» Pere sortí a fora i el seguia, sense saber que això que l'àngel feia era de veritat; es pensava tenir una visió. Passaren la primera guàrdia, passaren la segona, i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat. La porta s'obrí tota sola, i ells sortiren, anaren fins a la primera cantonada, i l'àngel el deixà. Llavors Pere, tornant en si, digué: «Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel i m'ha alliberat de les mans d'Herodes i de tot el que el poble dels jueus esperava contra mi.»

Beneiré el Senyor en tot moment, 
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor; 
se n'alegraran els humils quan ho sentin. 

R. El Senyor m'ha escoltat, res no m'espanta. 

Tots amb mi glorifiqueu el Senyor, 
exalcem plegats el seu nom. 
He demanat al Senyor que em guiés; 
ell m'ha escoltat, res no m'espanta. R. 

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,
i no haureu d'abaixar els ulls avergonyits. 
Quan els pobres invoquen el Senyor, 
els escolta i els salva del perill. R. 

Acampa l'àngel del Senyor entorn dels seus fidels, 
per protegir-los. Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor; 
feliç l'home que s'hi refugia. R.

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l'altar. Ja m'ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m'he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació. El Senyor m'assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l'evangeli i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes.» Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Simó Pere li contestà: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu.» Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la Mort no li podran resistir. Et donaré les claus del regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel.»

 

 

La pregunta adreçada per Jesús als deixebles: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?», després d’haver inquirit sobre l’opinió que la gent tenia d’Ell, és en el cor de la nostra fe i és punt de partença en plantejar-nos el seguiment de Crist. No podem ser deixebles de Jesús si no responem la pregunta: «¿Qui és Ell per a mi?», i si després d’aquest interrogant no ens plantegem i no responem aquestes altres qüestions: «¿Què representa Jesucrist per a la meva vida?, ¿de debò m’he posat a les seves mans i és Ell per a mi una roca segura en la qual trobo la base i el fonament de la meva existència?» No podem pas viure la fe com una herència cultural o com un pàtina religiosa que hem rebut, sinó que aquesta ha de ser fruit de la nostra relació personal amb Jesucrist.

            Ara bé, aquesta relació personal amb Jesucrist no té lloc individualment i aïllada, sinó que es produeix en l’àmbit de l’Església, puix que el Crist continua present en ella ací a la terra; l’Església és el Crist vivent; potser aquesta afirmació li resultarà molt forta a més d’un. La resposta de la fe és una resposta a l’Església, una resposta que no és gens fàcil. Per experiència, tots els pastors sabem la dificultat que tenen moltes persones avui dia per acceptar la mediació eclesial. Hom accepta més fàcilment Déu i el Crist, però l’Església…, això ja son figues d’un altre paner, dirien alguns. Però la veritat és que no hi ha diferències entre el Crist i l’Església, ja que aquesta és el Cos de Crist. Jesús va dir: «Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la Mort no li podran resistir». Per això, per la paraula i la promesa de Jesucrist, la comunitat eclesial és la plenitud de les esperances, és la guia que ens condueix vers la realització, és la salvació…, sense ella la fe no és possible. L’Església ens fa present l’amor del Pare en tant que instrument universal de salvació. Molt sovint ens costa de creure que la salvació i la comunió amb Déu passa per l’Església; però l’acte de fe té per objecte una Església guiada per homes que, com nosaltres, tenen molts defectes. No en va, quan resem el Credo, també diem: «Crec en l’Església». Això, ¿què significa? Vol dir tres coses: que l’Església m’ha donat la fe i per això la crec; que l’Església és per a mi objecte de fe i per això hi crec; i que l’Església és l’àmbit on visc i expresso la fe i per això hi crec dins d’ella. Però el problema al qual hem apuntat, no es limita només a la consideració dels ministres de l’Església; també és molt difícil de creure en la comunitat cristiana, ¡creure que els meus germans són el Cos de Crist! I aquí emergeix el problema de l’acceptació mútua. Almenys ens hem de repartir les culpes entre tots i convidar-nos mútuament a creure els uns en els altres; per això paga la pena fer un esforç per valorar la bona voluntat de tothom, per descobrir com podem ajudar-nos a lluitar amb alegria i confiança mútues, considerant tots el pes de la pròpia pobresa.

            La fe en l’Església és quelcom tan vital que no té cap sentit sense aquesta comunitat en la qual descobrim que som fills de Déu i membres d’una mateixa família. ¿Quin sentit tindria aleshores abandonar-la?, ¿per ventura serem millors cristians si ens n’allunyem?, ¿podrem perseverar en el seguiment del Crist sense l’ajuda de la Paraula i dels Sagraments amb els quals l’Església ens nodreix com a Mare que és?, ¿podrem perseverar en la fe si no restem units als nostres germans? Com diu el Papa Francesc, l’Església no és un museu de sants, sinó un hospital de campanya, on sovint ens hem trobat amb bons samaritans, on també nosaltres hem pogut ser bons samaritans per als altres. Potser algunes vegades ens hem sentit decebuts davant els defectes i pecats d’alguns germans o de nosaltres mateixos, però també ens hem admirat davant l’exemple de santedat de moltes altres persones. I avui vivim una profunda admiració per la santedat manifestada en les persones de Pere i Pau, constituïts per Jesucrist com a columnes de l’Església. Escollits pel Senyor, ells demostraren la seva grandesa en l’amor envers el Crist i l’Evangeli, un amor que els va menar al sofriment i l’ofrena de la vida. Ells no van viure un cristianisme alienant; llur vida fou dura i van conèixer moltes tensions; però un cop que van donar el sí a Déu, no es van fer enrere. Van lliurar la vida per la comunitat, per l’Església, pel Cos de Crist, pel Crist. Hom pot notar com en el sofriment, semblantment a Jesús, van rebre el consol de l’àngel i s’adonaren de la salvació. Pere va rebre les claus del Regne del cel, la màxima potestat en l’Església per ajudar i confirmar els seus germans; Pau va rebre una gran fortalesa per viure la fe i estendre el missatge de l’Evangeli arreu del món.